Avui em limitaré a transcriure el desplegable fet per la Colla Excursionista.
Un pont entre dos móns
ELVIS MALLORQUÍ
L’any 1993 en Pep Matas va publicar un llibre singular sobre la història del Pont de les Dobles, situat sobre el rec del molí de can Molines, a tocar la riera de Pastells, al mig del veïnat de Rabioses del terme de Cruïlles. Segons el seu avi, Josep Balaguer «es deia així perquè, segons havia sentit a dir, temps enrere hi havia hagut un plet pel dret a passar-hi, i semblava ser que aquest plet havia costat molts més diners, o dobles, que no pas el mateix pont». Encuriosit per aquesta història, repetida per molts bosquetans i gent dels masos, en Pep Matas va buscar i va trobar el plet a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, al fons de la Reial Audiència: el número 8.324 recull el contenciós entre «Pedro Molines, de Rabioses (Cruïlles) contra Petro Mercader, de Pastells y otros». S’hi recollien les baralles, les discussions i els enfrontaments judicials els de can Molines de Rabioses i els de can Mercader de Pastells per culpa del petit pont que l’any 1740 en
Gabriel Molines, de 57 anys, va fer construir sobre el rec del seu molí.
Dos veïns enfrontats. En realitat, el motiu del conflicte era el dret de pas sobre el pont. «Aquest pont només m’ha de servir a mi i als de casa meva», havia afirmat en Molines quan el va construir. Però el pont es trobava sobre el camí públic que anava del veïnat de Rabioses al de Pastells i a Sant Cebrià dels Alls. Molta gent passava pel pont, sobretot en Pere Mercader, que havia arranjat diverses parts del camí per passar-hi amb carreta. En Pere Molines, nét d’en Gabriel, recordava tothora que aquell camí no era carreter i que el pont era d’ús propi dels de casa seva. Fins que se’n va afartar: el 1759 va fer enderrocar el pont que havia construït el seu avi. Així es va iniciar un plet que va acabar a la Reial Audiència de Barcelona i que no es va acabar de resoldre fins el 15 de juny de 1815. El guanyador va
ser en Pere Molines que, finalment, va veure reconegut pel jutge que «no es público carretero ... el puente ... ni tampoco el camino que por el mismo pasa.» El conflicte del Pont de les Dobles, però, no era només entre dos veïns malavinguts. Era una peça més del conflicte gairebé etern entre dos móns que coexistien l’un al costat de l’altre amb una aparent indiferència mútua, però que, en realitat, es miraven de reüll, s’envejaven secretament i mai eren capaços de reconèixer cap mèrit a l’altre. Els dos móns eren el de la plana i el de la muntanya. Les diferències eren tan grans que es notava en la forma de caminar. En Xavier Cortadellas recorda que el doctor Godo, nascut al mas Sàbat de Montnegre, havia hagut d’aprendre a caminar com els de la plana quan va anar a viure a la Bisbal. Es veu que a muntanya «aixequen molt més els peus, sembla com si aixafin terrossos.»
Dos móns contraposats. L’oposició entre plana i muntanya es notava en tots els aspectes de la vida. Mentre els pobles i les viles de la plana rivalitzaven per veure qui tenia la millor església, la més gran, la més ben decorada i pintada, a muntanya tan sols feien veure que havien estat cristianitzats i continuaven fidels a unes pràctiques ancestrals ara gairebé oblidades. L’any 1313 en Pere Sala, de Sant Pol de la Bisbal, havia estat excomunicat per afirmar que preferia jaure enterrat al coll de la Ganga i no pas al cementiri parroquial de Sant Pol o al de la Bisbal. Això seria del tot anecdòtic si no fos que, justament a la Ganga hi havia un cementiri aïllat de qualsevol temple cristià, semblant a la necròpolis dels Jueus dels Metges i a les que hi ha prop de can Vergeli, a Sant Cebrià dels Alls, i entre can Boïgues i can Follia, a Sant Sadurní. Paral·lelament, tota la societat medieval estava sotmesa, almenys formalment, a uns senyors feudals, laics o eclesiàstics. Tal com consta al capbreu de Cruïlles del 1319, en Bernat de Cruïlles, senyor del castell, i el prior del monestir de Sant Miquel de Cruïlles es repartien tots els drets corresponents a la senyoria sobre els homes, les dones i les terres de
conreu –remences, mals usos, tasques, quarts, braçatges, etc.–, però només el senyor del castell es quedava gairebé tot el delme del terme. En contrast, a les parròquies de les Gavarres el domini dels masos estava molt més repartit i el delme anava a mans d’unes famílies de cavallers, vassalls dels senyors de la plana, que tenien molt menys poder. A Sant Cebrià dels Alls, el delme el rebia Arnau de Foixà al segleXIII, els descendents del qual foren els Camós. Les formes de viure també eren diferents. Mentre que a la plana del terme de Cruïlles i, encara més, als veïnats de Salelles i Rabioses, a banda i banda del Daró, l’agricultura dels cereals era completament, a les parts de muntanya del mateix terme hi havia una varietat de conreus molt més gran: als segles XIII i XIV la vinya i el conreu de l’avellaner anaven progressant a costa d’un bosc que continuava essent predominant. Fins i tot el bestiar que hi havia a les cases de pagès era diferent. L’any 1327 al mas Maruny, situat a prop de can Molines de Rabioses, hi havia 4 ovelles, 1 bou, 1 vaca, 1 ase, 2 truges i 2 porcells; i el 1333 al mas Maimó de Valloquera, situat a prop del camí que anava de Cruïlles als Metges, hi havia 14 ovelles, 10 anyells i 1 porcella. El predomini dels ovins a la plana de Cruïlles contrasta amb la seva absència a muntanya. En canvi, els dos masos del veïnat de Solls, allà on avui hi ha el mas del Forn del Vidre, tenien 22 i 24 cabres, 6 i 7 cabrits i 14 i 6 porcs respectivament. Sens dubte, un relleu més abrupte i la major presència del bosc a muntanya feia que només les cabres s’hi sentissin còmodes.
Un pont molt transitat. Els dos móns, la plana i la muntanya, no podien viure l’un sense l’altre. Els camins formaven una densa xarxa que els interrelacionava estretament. Pels camins tothom arribava als mercats, on es podien intercanviar els productes, i als molins, on es podia transformar el blat en farina. Mercats i molins, en realitat, servien per tal que els de muntanya i els de la plana es miressin i es comparessin entre ells, per veure què feien i què tenien els uns i els altres. En el context d’aquesta rivalitat sense fi, qualsevol innovació podia trastocar els equilibris seculars entre els dos móns. Fins i tot el petit Pont de les Dobles. Encara que l’havia construït en Gabriel Molines per al seu ús, hi passaven els de can Mercader i els dels masos de Sant Cebrià dels Alls amb carreta. Això feia que els productes forestals tinguessin una sortida més ràpida al mercat i, per tant, permetia enriquir els propietaris dels masos muntanyencs. Quan en Pere Molines, el 1759, va enderrocar el pont, diverses persones que volien treure la fusta de pins des de can Mercader es van veure perjudicades. També el rei, que exigia a cada
comunitat el lliurament de fusta de pi, roure i alzina per a l’armada. Per això, el 1789 es va haver de reconstruir el pont, aquesta vegada obrat amb pedra de tanta qualitat que és el que avui encara podem veure. Tot i la victòria d’en Molines amb la sentència del 1815, molta gent va continuar passant pel Pont de les Dobles amb carretes tirades per bous i, més endavant, per cavalls i carregades de llenya, fusta, feixines, carbó, suro. Durant tot el segle XIX l’explotació intensa dels boscos de les Gavarres va proporcionar el combustible i els recursos necessaris per a una primera fase de creixement dels nuclis de la plana.
El puig d’Aiguabona. Segons es desprèn dels mapes oficials de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, el cim més alt de les Gavarres no és ni el puig d’Arques (527,6 m), ni el puig de la Gavarra (532,7 m), tot i que aquest segon té un
vèrtex geodèsic. El més alt, per només 40 centímetres, és el puig d’Aiguabona amb 533,1 m. Com és podrà veure, no és un cim gaire carismàtic, no acaba en punta, no té
cap dolmen ni radar, ni cap vèrtex geodèsic. Més que un cim és un altiplà d’uns quans metres quadrats on ni tan sols s’hi defineix el punt més alt. En certa manera és com són les Gavarres, no vol destacar en el seu entorn, les seves formes són suaus i elefantíaques, com diria Josep Pla, i aquest passar desapercebut ha fet que ni tan sols hi hagi un corriol permanent per arribar-hi. A qui primer vaig sentir parlar d’aquest fet va ser en Jaume Abel, que deia amb sornegueria: «S’han tornat boits, aquests de la Generalitat, diuen que Aiguabona és el cim més alt de les Gavarres.» Sigui cert o no, ens ha semblat en aquesta edició de la Travessada donarlo a conèixer i fer-hi passar el recorregut just en el seu inici. A continuació proposem davallar cap al vessant nord d’aquests cims més alts, poc freqüentat a llarg de les edicions de la nostra singular caminada popular.
L’itinerari JOAQUIM CARRERAS BARNÉS
Puig d’Aiguabona. La sortida té lloc als plans de can Sabater, just al final de la carretera asfaltada que des de Romanyà ens condueix sota el puig d’Arques. Ens ha semblat interessant aprofitar aquesta infraestructura que considerem útil i que paga la pena
donar a conèixer. Des de la sortida, just al trencant de can Sabater, anem cap a llevant per prendre immediatament el camí a mà esquerra, en el qual hi ha una rampa de paviment que facilita el trànsit de vehicles.
Al cap de 500 metres de sortir deixem el camí principal, que no és altre que el que més endavant ens portarà a mas Mates. Travessem la barrera a mà esquerra i, per una pujada ferma, arribem al puig d’Arques amb el seu radar, la torre de vigilància i el dolmen homònim que conforma el monument megalític amb les parets més altes dels que hi ha per l’entorn. No cal dir res de l’ampla panoràmica que es veu des de la torre, som a les alçades de les Gavarres, però cal anar fent via i el recorregut continua pel corriol que ens porta al coll que separa els dos cims més representatius. El corriol continua cap al puig de la Gavarra. Baixem i, després de travessar la pista que passa a migdia dels cims, entrem al bosc per accedir al cim d’Aiguabona, el més alt...
Arboç d’en can Genoer. Retornem a la pista citada i la seguim cap a ponent en direcció a can Sitges. Just a la dreta passem pel costat de l’Hostal, les ruïnes de la casa més alta del massís, a més de 500 metres d’alçada. Poc després deixem la pista i prenem un camí cap a la dreta que perd alçada amb rapidesa. Sempre a la dreta, aviat recuperem la pista del mas Mates tot gaudint d’una perspectiva magnifica dels cims que hem
trepitjat. Deixem en un revolt la pista per prendre un altre camí per l’esquerra, amb amples panoràmiques cap als Metges, que ens porta a l’Arboç de can Genoer, exemplar magnífic i catalogat, d’aquesta espècie. Caminem cap a la dreta i passem pel costat de la font de can Genoer, un biot prou ben conservat. Pels Terrissos d’en Genoer, cap a tramuntana, entronquem novament amb la pista ja citada, molt ben conservada i que ens porta, tot davallant, a passar pel costat del mas Mates, casalot d’una certa envergadura i que va caient de mica en mica com tants d’altres dels entorns. Continuem avall, tot passant entre boscos recentment aclarits. En arribar al punt més baix hi trobarem el primer control i avituallament. A continuació cal travessar la riera de Pastells (en aquest punt també anomenada riera del mas Mates), que és el nom del veïnat pel qual passem. Neix sota el puig de la Gavarra, a la castanyeda d’en Genoer, i juntament amb el de can Genoer recorren el vessant nord d’aquesta part del massís.
Can Mercader. La pista es desdobla però, de moment, la deixem i prenem un corriol cap a la dreta, el qual segueix paral·lel a la riera. Sinuós i sense guanyar gaire alçada, ens endinsa cap a les Gavarres més profundes. En una bifurcació ens decantem a l’esquerra per, ara sí, iniciar una pujada sobtada. Sempre cap a l’esquerra, ens porta a
una pista en molt bon estat i la prenem cap a l’esquerra. Ben aviat apareix can Mercader, un altre exemplar de mas que ens indica un passat esplendorós però un present ruïnós. Poc després del mas, en l’encreuament de camins, prenem el del mig i anem davallant, amb suau baixada, pel Camí centenari, les roderes de carro gravades en la roca en manifesten l’antigor. Deixem sucessivament dos desviaments a l’esquerra, però el tercer el prenem i ben aviat anem a parar al costat del curs de la riera del mas Mates, que recuperem aigües avall, en l’indret anomenat la vall Negra. Ara el camí que seguim, poc apte per a vehicles, passa paral·lel a la riera entre vegetació de ribera o de bosc, segons la distància al curs de l’aigua. S’han d’obviar opcions que se n’allunyin i ben aviat passem pel costat del molí de can Coia. L’indret, atapeït, s’anomena el clot de la Miloca.
Pont de les Dobles. Fem via sempre amb la riera de Pastells a prop i resseguint el camí més concorregut. En sortir d’un dels guals per creuar la riera, ens trobem sobre el pont de les Dobles. Es tracta d’una obra de disputes seculars, com podeu llegir en l’altre escrit del desplegable, el qual servia, de fet, per a creuar el rec del Molí de can Molines. El pont es conserva molt bé, però per la història que acumula, no li aniria pas malament una declaració de bé cultural d’interès local. Protegir mai no fa mal.
Mas Rostei. Continuem pel camí, però abans de sortir del bosc ens decantem a mà dreta i, per l’antic accés, arribem al molí de can Molines. Passem pel seu costat i, vora un camp anomenat de l’Illa, nom literal per uns terrenys que entre la riera i els recs del molí quedaven entre aigües per totes bandes. A continuació travessem novament la riera de Pastells. A l’altra banda ens esperen les vinyes del mas Rostei. Les vinyes, plantades fa pocs anys, produeixen un vi especialment interessant, fet amb tècniques de bio-dinàmica i control ecològic, que respon al nom de Sota els Àngels, nom d’evidents arrels en el massís de les Gavarres. Els propietaris ens permeten un passeig entre les vinyes just en aquests temps dels colors de la tardor, que són especialment suggerents entre els ceps. En aquest punt hi ha d’haver el segon control i l’avituallament d’entrepans,
prou convenient per a la segona part de la Travessada que comença ara. En sortir de les vinyes i entrar novament al bosc en direcció a migdia, la pujada és ferma i sostinguda. A mig pendent, unes vinyes experimentals ens mostren les iniciatives dels propietaris, emprenedors nouvinguts que van venir per quedar-se.
Coll Bregó. Anem per un camí poc transitat i sempre per la dreta. Fins gairebé un quilòmetre i mig no deixem un camí a la dreta que, si el seguíssim, tornaríem al Pont. Per camí carener, i sempre pel principal, ens acostem a la pista ample i de bon transitar que ens porta al coll Bregó, notable creu de camins de la contrada. Des del coll surt la coneguda «Directíssima» al puig d’Arques, recorregut llegendari dels runners de la Bisbal. Ara convertida en una ampla i anodina pista de muntanya, ha perdut interès per a accedir als cims més alts. Ens atansem cap a l’esquerra, cap a llevant, tot baixant per la pista que va cap a la carretera de la Ganga (la Bisbal-Calonge). Just després de travessar el torrent del Forn del Vidre, ens decantem a la dreta, tot resseguint les marques blanques i vermelles del GR-92, que ja no abandonarem fins al final del recorregut. En aquest punt hi ha d’haver el tercer control i avituallament.
Camí de les Notaries. Iniciem la darrera pujada pel camí conegut com a camí de les Notaries, en ascens constant i en bon estat. En algun punt es veu el pas d’un camí fondo paral·lel, resultat de canvis en el traçat. Ja a certa alçada, entreguardem, a la dreta i al fons de la vall, el mas del Forn del Vidre. Deixem el bon camí en una divisòria i, seguint fidelment el de les Notaries, remuntem per un tram rocallós i costerut i amb traces de carros en molts trams cap als contraforts del puig Miquel. En arribar al Saplà
de can Sàbat, ja a certa alçada, ens decantem cap a l’esquerra i el recorregut torna a ser franc, si bé encara cal continuar costa amunt pels pendents del turó de Migdia. Passem a prop de l’antiga explotació minera d’en Nadal, que no visitarem (vegeu Gavarres, 18) i continuem tot entrant en l’obaga que presenta una boscúria ufanosa recentment aclarida. En un tombant de camí hi ha el pou de glaç de Sant Cebrià, que conserva la base però ha perdut la coberta.
Sant Cebrià dels Alls. Els darrers pendents ens porten a Sant Cebrià dels Alls, on el castell de Camós i l’església formen un conjunt arquitectònic singular i rellevant, apreciat per molta gent que s’hi recull anualment en l’aplec que té lloc cada tercer diumenge de
setembre. El Consorci de les Gavarres té cedida la titularitat de l’església i s’hi han realitzat prospeccions arqueològiques i obres de consolidació. Un rètol a l’exterior ens situa l’espai històricament. Per Sant Cebrià hi passa la pista restaurada fa poc que del coll de la Ganga va cap el puig d’Arques. L’agafem en direcció a ponent. Ens queda poc més d’un quilòmetre d’ascens, sempre seguint les traces del GR, i, tot passant pel paratge dels Estanyols, arribem al final de la Travessada d’aquest any. Esperem us hagi agradat i fins a la propera!
Fitxa tecnica.
Plans de Can Sabater 464m 7:46h - Puig d'Aiguabona 531m 0:21h - Mas Mates 206m 1:08h - Can Mercader 182m 1.45h - Moli de Can Coia 85m 2:16h - Pont bde les Dobles 74m 2:26h - Mas Rostei 72m 2:40h - Coll Bregó 214m 3:30h - Saplà de Can Sabat 315m 4:35h - Sant Cebria dels Alls 398m 5:00h - Plans de Can Sabater 5:34h. (reculliem les cintes que marcaven el camí).
- Distancia recorreguda 21,1 km. - Ascensió acumulada 795m.
