Osor – Mas El Ripoll – Forn de calç del Ripoll – Roca de Cerceneda – Sant Miquel de Solterra – Casa de la Riba d’Amunt – Font de la Verge – Font d’en Borrell.
Sant Miquel de Solterra o Sant Miquel de les Formigues té una alçada de 1.202 metres i es troba entre els municipis de Sant Hilari Sacalm i d’Osor a la comarca de la Selva. Al cim hi ha una creu de ferro amb tres formigues, que al·ludeixen a Sant Miquel de les Formigues. També hi ha les restes del castell de Solterra i la capella de Sant Miquel de Solterra. La creu s’aixeca sobre les restes d’una torre circular de l’esmentat castell. També hi ha un vèrtex geodèsic. És el punt més alt de les Guilleries.
Sobre el fenomen de les formigues alades:
Cada any al cim de Sant Miquel de Solterra o de les Formigues, quan tomba l'estiu, a les darreries d'agost o primeries de setembre, segons les circumstàncies meteorològiques, grans estols de formigues alades s'enfilen muntanya amunt, obeint llurs signes fisiològics, i un cop al cim van morint progressivament en quantitats sorprenents. El fenomen es va repetint cada any des de temps immemorials. Aquest fenomen no és exclusiu del cim de Solterra, sinó que es repeteix en molts altres indrets, tals com la muntanya de Sant Antoni a Sant Joan de les Abadesses, o al cim del Bellmunt a Sant Pere de Torelló.
Les formigues alades, que volen lentament formant grans núvols, no són una espècie diferent, sinó els membres reproductors de les colònies que surten del niu per desenvolupar-se. Els mascles i les femelles, quan aconsegueixen la fertilitat, abandonen la colònia en eixam a la recerca d'una parella i aquest és el dia que podem observar el fenomen de les formigues alades.
Quan finalment troben la parella perfecta (normalment les busquen d'una altra colònia), s'aparien en l'aire i una vegada fecundades les femelles, els dos tenen una destinació ben diferent, els mascles cauen al terra i moren i les femelles baixen a terra, i s'arrenquen les ales amb les mandíbules. Aquest fenomen es duu a terme abans d'una pluja imminent, perquè a l'esta la terra humida és més fàcil fer forats, posar els seus ous i convertir-se en les reines del formiguer.
Per això en les creences populars es relaciona a les formigues alades amb senyals de pluja, amb dites tant eloqüents com; "Formigues alades, terres mullades", científicament se sap que les formigues després de les altes temperatures de l'estiu, poden detectar l'augment d'humitat que precedeix a les tempestes.
Avui faré una ruta per les Guilleries, paratge que conec molt poc. Sortiré de Osor per anar a Sant Miquel de Solterra o de les Formigues, el més alt de les Guilleries amb 1202 m, tot passant per la Roca de Cercenedes.
Un cop arribat a Osor i després de preguntar a uns caçadors per on es va a la font del Borrell, on comença el track que vull seguir, deixo el cotxe a l’aparcament que hi ha a l’entrada del poble. El camí surt seguint recta després de travessar la carretera. Veig que també es pot deixar el cotxe allà mateix, al davant de la font. Un cop he passat la font i al cap de pocs metres travesso el torrent del Sot de la Noguerola i segueixo una pista que per la riba esquerra del torrent em porta al mas el Ripoll. Aquest mas està documentat del segle XIV, però la seva forma actual és del segle XVII (1627). Fou reformat i restaurat al llarg dels segles XVIII i XIX. La dovella clau porta gravada la data de 1627. A una llinda de la façana lateral hi ha gravada la data de 1787.
Un cop passat el mas deixo la pista per agafar un corriol, en realitat es una trialera per BTT i amb una pujada molt dreta , puja 150m en 500m de recorregut, arribo a una pista abandonada que seguint cap a la dreta em torna a portar a la pista que havia agafat inicialment, però amb un estalvi de temps, encara que amb mes esforç.
El camí va pujant per una pista que franqueja el Bosc del Ripoll. A mitja pujada hi surt, a l'esquerra, una pista que cal agafar si es vol visitar el Forn de Calç del Ripoll.
Un forn de calç és un forn per obtenir calç viva utilitzant pedra calcària. La reacció te lloc cap a 900 °C. El principi de funcionament del forn de calç, aplicació de calor a la pedra calcària, ha estat el mateix des dels seus inicis fins als forns industrials actuals.
En primer lloc, es triava un terreny amb un pendent considerable i amb abundància de pedres i llenya. A continuació, es feia un clot al terra d'uns dos metres de fondària i quatre metres de diàmetre. Seguidament es construïa la caixa que era una paret de pedra en sec amb les juntes fetes d'argila que constituïa l'olla. Després, es deixava una obertura entre 1,5 i 2 metres aproximadament; a més es reforçava amb dos troncs entravessats, que es deien tafarres, per on s'introduïa la llenya i la pedra. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra per introduir-hi la llenya.
Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Durant el procés de cocció que podia durar, sense interrupció, 10 o 15 dies, la fornada de pedra calcària s'havia transformat en calç viva. Les pedres estaven cuites i es convertien en calç quan adquirien un color blanquinós i a més, quan desapareixien les juntes entre les pedres. La millor estació per fabricar la calç és a l'estiu perquè la humitat no anava bé per fer una fornada.
La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjan segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. D'aquesta antiga activitat, tan estesa a les nostres muntanyes, solament resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació.
Desfaig aquesta pista i torno a la pista de pujada que passa per sota de la Roca de Cercenedes amb molt bones vistes d'Osor i la muntanya de Sant Gregori del Turonell. En el km 5 aproximadament hi ha un petit mirador a la dreta de la pista que val la pena d'atansar-s'hi. Torno a la pista principal i segueixo pujant fins un trencant que agafo a mà dreta, és una pista planera que rodeja la roca de Cercenedes pel bosc del mateix nom. La pista s’acaba i en aquest punt, a l'esquerra s'enfila un caminoi i començo a pujar fageda amunt seguint les marques vermelles molt esborrades que encara es veuen en alguns arbres. Un cop dalt, el camí segueix cap a la dreta però jo agafo en sentit contrari per pujar a la Roca de Cercenedes, un mirador espectacular de les Guilleries: Osor, Puig d'Afrou, Sant Gregori del Turonell, la Mare de Déu del Coll, Sant Benet, el Far, l'Agullola de Rupit i bona part del Collsacabra. Horitzó enllà, el Pirineu amb un bon tou de neu.
Continuo i passo per la magnífica roureda de Cercenedes que val la pena contemplar i segueixo les marques vermelles i blaves, que vaig trobant als arbres; de tant en tant també hi ha algunes fites. Seguint sempre per la carena i, a vegades fent petites grimpades, arribo al cim de Sant Miquel de Solterra o de les Formigues, on hi ha una gran creu de ferro amb tres formigues, també de ferro a la base, que fan referència a la gran quantitat de formigues alades que envaeixen aquest indret cap al final de l’estiu. La panoràmica que és esplèndida ens permet veure el Pedraforca, el Far, el Bassegoda i el Canigó al fons, el Montseny i Sant Hilari Sacalm per l’altre costat. Aquí faig un mossec i la foto de rigor i començo la tornada.
El camí baixa per una drecera amagada en un bosc de faigs i de castanyers que arriba a la Font de Sa Guarda, una font que raja molt poc. A partir d'aquí agafo una pista que va voltejant per sota el Puig sa Cadires. Arribo a una cruïlla de pistes on cal anar en compte perquè s'ha d'agafar un corriol que amagat baixa molt dret i va travessant la pista principal. Aquest corriol mena a la Riba d'Amunt, un mas restaurat. En aquest mas hi ha una font d'aigua fresca boníssima.
Un cop passada la casa un camí que s’endinsa al bosc, no sembla excessivament fresat però és transitable. I seguint els pals de fusta amb els rombes de color verd vaig a sortir al camí de la font de la verge. Ara segueixo a l’esquerra prenent el camí a Osor i seguint el GR-83 estalvio de haver de passar un altre vegada per la casa del Ripoll. Abans d’arribar agafo un corriol que em porta al cim mateix de la font del Borrell i aquí s’acaba aquesta sortida. josep fortià tor
Fitxa tècnica:
Osor (328m) 8:25h – Mas El Ripoll (463m) 0:20h – Forn de calç del Ripoll (749m) 1.20h – Roca de Cerceneda (950m) 2:15h – Sant Miquel de Solterra (1197m) 3:45h – Casa de La Riba d’Amunt (738m) 4:35h – Font de la Verge (589m) 4:58h – Font d’en Borrell (345m) 5:47h – Aparcament 5:50h . Recorregut 16,9 km – Ascensió acumulada 1046m.
Sant Miquel de les Formigues II - 25-11-2018
Avui repetim la sortida que ja vaig fer l’any passat a aquest cim. Avui som quatre i en Torb i el dia es bo, però amb molt de vent, que s’accentua en el tram entre la Roca de Cerceneda i el cim. A partir d’aquí ha afluixat i tot ha anat be ( incloent la recollida de uns quants carlets vermells). No puc comentar res de la ruta, que ja ho vaig fer llavors, i em centraré una mica en Osor, que es la vila on hem començat i acabat la ruta.
El nom Osor és d'origen incert, però sembla que és preromà i es refereix a "Ausorum", és a dir, "de la terra dels ausetans", que eren un poble iber del nord-est de la península Ibèrica. La seva capital podria haver estat Ausa, origen del topònim actual d'Osona. La primera datació és del 860, amb la forma Auzor, referida a un lloc de la vall d'on es donà un alou al monestir d'Amer.
Centra la població l’església parroquial (dedicada a sant Pere, sant Joan i sant Tomàs), documentada des del 917. Els terratrèmols iniciats el 1425 afectaren greument la vila, situada prop de l’epicentre: el 10 d’abril de 1427 els jurats de Girona escrivien al rei que “totes les cases de la vall e lloc d’Osor se són enderrocades”, i el 2 d’agost als jurats de Perpinyà que a Sant Pere d’Osor “eren trencats los ponts e enderrocada la isglésia”, la qual hagué de ser reconstruïda precipitadament, i a la fi del segle XVIII fou totalment transformada en un edifici barroc amb elements neoclàssics. També hagué de ser reconstruït el vell pont, d’una sola i ampla arcada sobre la riera, que enllaça els dos sectors de la població, i també la casa gòtica (potser l’antic casal dels Recs o dels Mata, senyors destacats d’Osor) que es troba a l’entrada del pont, a la banda dreta. Prop de l’església, a la banda de ponent, hi ha una ampla i robusta torre de defensa, emmerletada, amb bones pedres cantoneres i algun finestral gòtic, serví algun temps de presó, i més tard per als dipòsits d’aigua. Resten algunes cases antigues, amb notables finestrals i llindes de pedra,
De totes maneres si per alguna cosa es mes conegut Osor es per les seves mines, que van tenir una gran importància econòmica, fins que foren tancades, el 1980. Eren mines d’espat fluor, blenda i galena, i estaven situades a uns 4 km de la vila, a l’enclavament anomenat les Mines d’Osor, aigua avall de la riera.
Malgrat les hipòtesis que en època antiga (segles IV-II aC) ja s'explotés i exportés mineral a la zona d'Osor i Anglès, les primeres extraccions estan documentades del segle XVIII (1734). A partir del segle XIX (1821) s'inicia el màxim rendiment de la mina, amb alts i baixos fins al seu tancament el 1980. Les mines van arribar fins a un màxim de 200 treballadors i la mina principal va arribar a tenir cap a 300 metres de profunditat. El mineral generalment sortia cap a Palamós i Sant Feliu de Guíxols i embarcava cap al seu destí. Durant la segona Guerra Mundial gairebé tota la producció era enviada a Alemanya. Als anys 50, el producte de les mines s'enviava a EUA.
