Qui s’acosti al massís de Mont Perdut veurà el tres pics famosos que conformen “ Las Tres Sorores” o els “Treserols” com ho diu la gent del Sobrarbe: Monte Perdido (3.355 m), Cilindro (3.328 m), y Añisclo (3.263 m). Al voltant d’aquestes muntanyes hi ha nombroses llegendes que expliquen com varen néixer aquestes tres formacions calcàries a la vall d’Ordesa.
Una d’elles diu:
Corria el segle V quan el cabdill visigot Eurico arrasà una aldea cristiana del Pirineus. Aquest dia, tres germanes òrfenes de mare que anaven a casar-se pogueren amagar-se al bosc mentre la resta d’habitants eren assassinats o es convertien en esclaus.
Quan tornaren al poble, domes trobaren desolació, mort i un ferit visigot al que varen curar a canvi de la promesa de que alliberarien als presoners entre els que hi havia els seus futurs marits.
Portat al campament una vegada recuperat, les tres germanes conservaren la vida en senyal de gratitud. Passaren els dies sense noticies dels seus estimats fins que decidiren recordar-li al soldat el seu compromís, però aquests els digué que els seus nuvis, després de renegar de la seva fe, s’havien casat amb tres godes i que en aquest moment estaven en una missió. En realitat, els tres estaven retinguts.
Amb el pas del temps, minvat el dolor, una de les germanes es va casar amb el jove salvat i les altres dues amb altres guerres; però alguna cosa va passar la nit de bodes: l’espectre del pare es va aparèixer i les joves fugiren del campament a les muntanyes instal·lant-se de penitents en tres barraques.
De sobte una terrible allau de neu enterrà les barraques de les dissortades i un espantós terratrèmol aixecà, sobre els llocs que ocupaven, tres fosques muntanyes: Les Tres Sorores, com a record de la triple apostasia i en resposta a una maledicció.
Avui he pensat que estaria be incorporar una petita ressenya d’aquesta ascensió al Mont Perdut i el Cilindre de Marboré. Dos motius que em porten a fer-ho. Un es perquè els que heu conegut aquests cim en aquests últims temps pugueu comparar la neu, glaceres i seracs que queden actualment i els que hi havia el 1979, a finals de juliol. També per que pugueu comparar els equips que es porten ara amb el que teníem i podíem disposar en aquell temps. Pantalons de vellut acampanats, impermeables, botes que pesaven un ronyó ......
Recordo poca cosa d’aquelles jornades, però intentaré posar aquí tota la meva memòria.
Vàrem sortir de Cassà el dia 24 de juliol cap el vespre i arribàvem de nit al aparcament de la Vall d’Ordesa. Allà vàrem plantar la tenda que portàvem, sense clavar piquetes. Amb el nostre pes ja l’aguantaríem i tampoc seria gaire estona ja que ens teníem que llevar aviat.
L’endemà després de recollir i guardar la tenda al cotxe, i després de fer les motxilles vàrem començar la ruta. Anem seguint el camí passant per sota del Tozal del Mallo i la Punta Gallinero i abans d’arribar al Refugio de la Cadiera agafem un corriol a la nostra esquerra que ens porta pel Barranco de Cotatuero fins a sota el salt del mateix nom. Aquí comencem a pujar amb alguna grimpada fins arribar al tros final on hem de passar per les Clavijas de Cotatuero. Un pas molt verttical i delicat amb un tram equipat com via ferrata. Cap de nosaltres sabia de la existència d’aquest tram una mica complicat, però ja que som aquí l’hem de passar. Era un tram en una paret vertical on , en aquell temps, hi havia unes velles “clavijas” per posar els peus i un cable en males condicions per agafar-se amb les mans. Una mica de canguelo ja el vàrem tenir i sobretot amb les motxilles carregades com portàvem. Un cop passat i amb una petita grimpada sortim al Circo de Cotatuero amb uns paratges excepcionals.
Volem anar a veure la Gruta del Casteret i per això hem de buscar el millor camí. Casualment del remat de isards que vàrem espantar al aparèixer per allà en va quedar un i que domes de seguir-lo, sempre mirant el mapa, deixant el pico del Descargador a la nostre esquerra ens va portar al Pla de Millaris. Arribem fins la pleta, que esta coberta de neu i deixem les motxilles per arribar-nos a la Gruta. Una cosa que ens crida la atenció es que a sota qualsevol roca d’aquest indret esta fornit de “marietes”. No ens sabem explicar la causa d’aquest fet.
Trobem força neu per arribar a la gruta, que té un impressionant porxo d'entrada d'uns 50 metres d'ample, i 15 metres d'alt, on hi ha un gruix de neu que pot sobrepassar els dos metres i que degut al degoteig de la neu fosa de la paret per sobre, ha fet que hi hagi una rasa que sembli una trinxera. Al davant tenim la Bretxa de Roland, el Tallon, la Falsa Bretxa .... A dins de la gruta el terra es completament gelat, amb un gel tant dur que costa molt poder clavar els grampons. Hi ha una columna de gel a l’interior que deu tenir uns dos metres de diàmetre i va del sostre a terra, que fa que encara sigui millor haver-nos arribat fins aquí.
La Gruta Gelada fou descoberta pel espeleòleg francès Norbert Casteret el 1926. Es troba sota les muralles del Pic Anonim i es considerada com la cova de gel fòssil mes alta del mon. En el seu interior l’ambient es gèlid. Al fons un llac amb grans blocs de gel i una cascada gelada ens deixen veure la galeria central. És coneguda per la seua Sala Gran, la qual té un llac congelat d'uns 2,000 metres quadrats i per les seves formacions de gel.
El Gruta Casteret es va formar al Cretaci calcari. El gel de la Sala Gran s'ha format com a resultat de l'aire fred que flueix a través de les galeries, amb àrees que contenen aigua. El gel més profund es considera que és molt vell, i possiblement un reducte d'un període fred del Quaternari. El volum de gel en la Sala Gran ha minvat des de la seua descoberta. L'any 1950 l'entrada a Sala Maude es feia arrossegant-se pel pis de gel per un espai d'aproximadament 30 centímetres d'alt. El 1988 el buit era de 150 centímetres d'alt arran del pis de gel.
Actualment està tancada amb una barrera degut als accidents mortals que s’han produït, la majoria per imprudències del personal.
Al davant tenim la Bretxa de Rotllan.
Diu la llegenda que el famós Rotllan, anomenat axis perquè al néixer, va caure rodolant al terra (rouland), era fill de la princesa Berta, germana de Carlemany i del Duc d’Angers,
Rotllan va viure la seva infància en contacte amb la natura. Passats els anys es convertí en un dels cavallers mes famosos de l’època per la seva extraordinària bravura.
Amb el seu tio Carlemany, va marxar a un combat que donaria lloc a la derrota de Roncesvalles, en la que l’emperador, veient propera la derrota marxà per les muntanyes. Rotllan , com un cadàver mes , quedà allí, abandonat i ferit, sepultat pel cos inert del seu cavall.
Quan torna en si i entengué la seva precària situació, s’aixecà amb un esforç sobrehumà apartant la seva muntura amb l’ajuda de la seva poderosa espassa Durandarte, i recolzant-se sobre una roca. Diuen que encara es poden veure les empremtes dels seus dits sobre la pedra, com a testimoni de la seva descomunal fortalesa.
Rotllan contemplà uns moments el terrible panorama i tracta d’orientar-se per buscar el camí a França; però va tenir de fer-ho amb cautela, perquè l’enemic estava a l’aguait. Després de dos dies i dos nits , de grans penalitats, grimpant i amagant-se entre les roques, Rotllan aconseguí arribar fins a la vall d’Ordesa.
Un cop allà, nomes tenia que pujar per les empinades muntanyes que tancaven la vall. Però l’enemic estava a prop; ja podia escoltar el rumor de les tropes que el perseguien, i notar l’alè dels gossos que oloraven el seu rastre. Però veient que s’acostava la nit, va fer un esforç mes i aconseguí arribar al últim tram de la muntanya.
Quan ja estava a punt de arribar, va aparèixer la canilla de gossos que l’havia esta rastrejant. Amb la seva espasa Durandarte els va matar sense problemes, però les seves forces minvaren encara mes. Mirà cap avall i veié les tropes que ja l’havien localitzat i anaven cap a ell. Entengué que no podia fer front a la tropa que el perseguia i fent un últim gest, tirà la seva espasa a l’altre costat de la muntanya, per fer arribar una última salutació a la seva pàtria; però no ho aconseguí i l’espasa ressolà per la vessant de nou fins les seves mans.
Fins a tres vegades ho intentà, però amb el mateix resultat. Sabent-se mort, amb un esforç sobrehumà, Rotllan va tirar la espasa per ultima vegada, amb tal força que l’espassa pegà contra la muntanya i la partí, deixant una bretxa oberta. Axis Rotllan pogué veure per ultima vegada el seu país.
Els seus perseguidors el trobaren mort en aquest històric lloc conegut des de llavors com la Bretxa de Rotllan.
Al sortir de la cova tornem a la pleta a recollir les motxilles i agafem el camí que passant pel Cuello de Millaris, on parem a dinar, ens porta al Refugio de Góriz. El temps s’està embolicant i no ens dona bons auguris per demà. Arribem al Refugi , on sopem i descansem per la caminada que ens espera.
A l’endemà sortim aviat del refugi amb un cel sorprenentment serè i amb un vent molt fred. Agafem el camí que ens porta al Llac Gelat, a sota el Cuello del Cilindro, on es troba amb el que ve del llac de Tucarroya. Ara començarem a pujar amb forta pendent fins a portar-nos al cim. Trobem molta neu i això fa mes fàcil la pujada, ja que caminar amb els grampons es menys feixuc que fer la pujada amb tartera. Alguns van encordats , però em sembla que no es necessari. Si que son imprescindibles els grampons i el piulet, al menys en aquells anys.
Baixem fins al llac Gelat i comencem a pujar cap el Cilindro de Marboré. Fem una grimpada per pujar des de el coll i un ràpel per fer la baixada.
Tornem cap el refugi i al arribar-hi ens trobem amb tota una bateria de Muntanya del exercit espanyol amb les tendes parades i també i no hi podien faltar els muls. Em varen fer recordar el primer any de milícies, que em va tocar també treballar amb aquests animals. Una mica sorpresos acabem el dia amb el sopar i sobretot la dormida per recuperar ja que demà ens queda baixar fins el cotxe..
L’endemà ja agafem el camí de tornada baixant pel Circo de Soaso, no passem pels ganxos i anem pel camí que tenim mes a l’esquerra i poden admirar la cascada de Cola de Caballo en el riu Arazas. Un cop baix, el camí es planer passant varies cascades i les famoses Gradas de Soaso que son un espai emblemàtic d’aquesta vall. La Vall d’Ordesa es una vall d’origen glaciar. A les parets verticals es troben varies “fajas”, que son petites cornises horitzontals que permeten recorre la vall per vertiginoses i estretes sendes.. Potser la mes anomenada es la Faja de Pelay, que queda a la nostre esquerra.
Arribem a l’aparcament i ens fem una bona banyada al riu i ja nets i polits ens dirigim a Torla, on els pares d’en Carles Nadal ens esperen per convidar-nos a dinar.
Una bona celebració i ja carretera i manta i de tornada cap a Cassà amb la satisfacció de haver pogut fer aquests cims tant emblemàtics i que tot hagi anat be.
josep fortià tor
Recorregut:
1er dia: Aparcament - Barranco de Cotatuero – Clavijas de Cotatuero – Barranco de Millaris – Pla de Millaris – Cova de Casteret - Refugi de Goriz - 2ºn dia : Llac Gelat – Mont perdut – Cilindre de Marboré – Refugi de Goriz – 3er dia: Circo de Soaso – Cola de Caballo – Gradas de Soaso - Aparcament
