Era l’any 1986, per lo tant no tinc molta possibilitat de recordar molts detalls de la excursió, però crec que encara els suficients per fer un petit escrit de com va anar i acompanyar-ho amb unes imatges que he recuperat.
Vàrem anar en cotxe fins al Pont d’Espagne-Cauterets i allà vàrem començar la ruta a peu per la vall de les Oulettes de Gaube. Ara hi ha un aparcament de pago. Llavors no hi havia res. Seguim una pista fins arribar al llac de Gaube, on també si pot arribar amb un telecadira des de on hem sortit. Fa un dia rúfol amb núvols, vent i fred
Voldria esmentar un parell de esdeveniments sobre aquesta zona.
El 1942 els nazis es varen emportar els monuments a dos celebres pirineistes: el de Alphonse Meillon al Pont d’Espagne, y el de Henry Russell a Gavarnie. Les industries bèl·liques alemanyes necessitaven bronze i altres metalls i el pillatge també va arribar a aquests monuments. Aquests robatoris varen ser organitzats des de la Prefectura de los Hautes-Pyrénées el febrer de 1942. Henry Patrick Marie, comte de Russell-Killough és especialment conegut pel seu ascens al Vinyamala, al qual va ascendir per primer cop el 14 de setembre de 1861 amb el guia Laurent Passet. Fou un dels pioners en l'exploració pirinenca, conegut per la seua obsessió pel Vinyamala.
El 1832, seguint les modes de la estació de Saint-Sauveur, els nous casats Pattison varen anar al llac de Gaube, lloc on agafaren una barca per navegar en solitari. A partir d’aquí tot son enigmes: es creu que ell va caure a l’aigua gelada i que pogué arrossegar a la seva esposa..... En qualsevol cas, els seus cossos eren rescatats de les profunditats al cap de poc.
Podeu trobar el millor relat en aquest enllaç: Oulettes de Gaube
Passem per la vora del llac i seguim el GR10 per la riba dreta del torrent fins arribar a la pleta on hi ha el refugi de les Oulettes de Gaube. No ens agrada anar al refugis i per això portem la tenda, una petita tenda canadenca i els sacs, axis com estris per cuinar una mica. Fa molt de vent i hem d’aprofitar una de les poques proteccions lliures, fetes amb pedres per altres excursionistes. També hem de procurar que al menys un de nosaltres estigui sempre dins la tenda, per evitar que el vent se la pugui emportar. Recordo que per sopar vàrem obrir un pot de Frankfurts i ens les vàrem menjar tal com venien. Be hi vàrem posar una mica de pa. Era impossible fer foc en aquelles condicions i no estàvem preparats. Va ser una nit molt ventosa, però pel mati va amainar el vent i ens va deixar un cel ben seré.
Des de la tenda veiem al davant la grandesa del Vignemale amb el Couloir de Gaube impressionant per la quantitat de neu i gel . Comencem a caminar i anem cap a l’esquerra a buscar la ruta per on passa el GR10, indicat amb algunes fites. Per aquest camí deixem la Pleta de les Oulettes de Gaube, guanyant altura per la vessant Est. Primer una llarga diagonal seguit d’un marcat zigzaga ens permeten anar guanyant metres a la pendent de una manera constant. Passem a tocar de la Fontaine du Centenaire i, prop del final de les marrades, deixem el camí que porta al Col d’Arraillé. Molt aviat el camí orienta cap el Sud i la pendent es fa mes suau. Els llac s de Arraillè queden a l’esquerra , mentre anem guanyant altura en direcció a la Hourquette d’Ossoue. A la ultima part de la pujada una tartera ens deixa sense traça i la ruta es fa mes incòmode. La pendent es fa una mica mes forta abans d’arribar, per fi, al pas de l’Horquette d’Ossoue.
Cal dir que nosaltres volíem fer la Pique Longue, però vàrem preguntar i algú molt expert o que ens va voler collonar, ens va dir que primer pugéssim al Petit Vignemale i d’allà era molt fàcil pujar al cim final. El vàrem creure i cap el Petit Vignemale ens vàrem dirigir. Mentre pugem les vistes son esplèndides, però com mes amunt mes difícil veiem la possibilitat de fer els dos cims , per la nostra manca de preparació i de mitjans per fer escalada.
En el coll deixem el GR, que ens portaria en poc temps al Refugi de Bayssellance i anem cap a la dreta (Sud) seguim per un camí marcat amb fites que puja per la cara nord del cim. La senda es bifurca en diversos punts, però totes les opcions porten al mateix lloc que es el cim del Petit Vignemale. Una mica o força decebuts de no haver pogut fer el cim important, i ja convençuts de que domes farem aquest cim, ens dediquem força estona a fer fotos. Tenim cap el SE les vistes del Mont Perdut, la Bretxa de Rotlland, Taillon, Cilindre de Marboré ... Al N tota la vall de les Oulettes, per on hem vingut....
Ara, agafem el camí de tornada, esperant trobar els que ens varen orientar, per donar-los les gracies.Al arribar a la pleta recollim els trastos i la tenda i ens anem a acampar en un càmping a Gavarní. Ja que som aquí, aprofitem per veure tot el que sigui possible.
L’endemà pel mati decidim que anirem fins la Bretxa de Rotllan. Sortim de Gavarni per la pista que resseguint la Vall des Especieres ens porta fins el Puerto de Bujaruelo. Hi ha molts de cotxes aparcats. Tots coneixem la gran afició dels francesos per aquestes muntanyes. Esta tot indicat i agafem el camí que deixant el Taillon a la nostre dreta ens porta al Refugi dels Serradets. Aquí comença una glacera que ens porta fins a la Bretxa. De pujada tenim a la nostre esquerra el Circ de Gavarnie amb la Grand Cascada el Marboré, i els Astazus el Mont Perdut….. Extraordinari paisatge. I com aquest any encara hi ha una mica de neu encara mes vistós. Des de la Bretxa també veiem la Cova de Glaç i Bujaruelo i els Vignemale amb la glacera d’Ousso
La llegenda sobre la Bretxa la podeu llegir aquí.
La cascada de Gavarnie es la mes alta de France i la segona de tot Europa amb 423m. L’altura de la caiguda esta dividida en dos salts. El mes important es de 281m i fa que l’aigua es vaporitzi en un núvol de aerosol. El corrent d’aire de la cascada crea un microclima fred a la part baixa que fa que es mantingui un camp de neu en aquesta part.
La baixada per la glacera la fem corrent, amb l’esglai d’alguns caminants i l’emprenyat que ens va dir que semblàvem “cabres”.
També anem a veure el Circ de Troumouse, peca estona perquè es va posar a ploure.
L'enorme Circ de Troumouse, tanca un dels paisatges més espectaculars del Parc Nacional dels Pirineus francesos. Les seves dimensions colossals (és un dels circs glacials més grans de tota Europa), la seva facilitat d'accés i la poc afluència de visitants, ho converteixen en un lloc ideal per gaudir de la màgia de les muntanyes, observar fauna salvatge.... Ens trobem en el circ glacial més gran del Pirineus, envoltats per una muralla de roca de 10 km de perímetre al voltant d'un cercle de 4 km de diàmetre i 1 km d'altura en els seus punts més elevats, sota la qual descansa una prada herbosa esquitxada de petits pujols, tortuosos rierols, petits llacs i bestiar pasturant. El seu cim més alt, el Munia de 3133 metres.
Aixequem el campament i , ja que l’hem vist de lluny ens arribem al Midi de Bigorre, lloc on hi ha un observatori. Hem de deixar la carretera i agafar una pista on al principi hi ha un peatge on has de pagar per poder pujar. Al arribar a sota del edifici de l’observatori hi ha un aparcament i un restaurant. Aquets francesos saben fer calers. Després has de pujar un petit tram i ja es al observatori. Podem passejar per alguns passadissos esterns i gaudir d’unes magnifiques vistes del massís de Neouville al davant.També podem veure el Midi d’Ossou. Imponent destaca en el fons.
Bigorre, en gascó Bigòrra, és una regió que va constituir un comtat amb dependència del Ducat de Gascunya, i la capital històrica del qual és Tarbets
La denominació Pic du Midi de Bigorre o en la llengua occitana, Pic deth Meidia de Bigòrra, ens assenyala la importància d'aquest cim, tan palès i present en el paisatge de tota la regió, encara que no sigui la més elevada, honor que correspon al prestigiós Viñemale/Vinhamala ( 3.299m).
L'any 1852, prop del Col dels Laquets ( 2.637 m ) es construeix l'hòtellerie dels Laquets, un refugi de muntanya destinat als muntanyencs que es dirigien al cim Posteriorment es va afegir una petita estació meteorològica que va proporcionar dades durant vuit anys. Entre 1876 i 1882 s'edifica una estació meteorològica permanent, encara que les condicions de neu només permeten els treballs entre els mesos d'estiu. Les instal·lacions es van protegir amb parallamps, transportant-se les descàrregues al Lac d' Oncet ( 2.253 m ).
L'any 1907 es construeix la cúpula Baillaud que permet l'observació dels cossos estel·lars. A poc a poc afegiria instal·lacions auxiliars. En 1933 es va construir una perillosa carretera de peatge fins al Col de Tourmalet fins al Col de Sencours ( 2.378 m )La infraestructura més important seria, no obstant això, el telefèric, entre 1951 i 1952, ja que va facilitar l'accés de les persones i l'apilament de materials i queviures, que fins llavors s'havia realitzat utilitzat "força animal".
Ja anem baixant i de tornada cap a casa. No puc recordar la ruta en cotxe que vàrem fer a l’anada, però si se segur que a la tornada vàrem passar pel famós Tourmalet i vàrem parar a dormir en un càmping a Bielsa. Axo si, després de polir-nos una mica i anar a fer un sopar. Vàrem ensopegar el lloc. Unes perdius amb ceba, que hi cantaven els àngels (les perdius ja no).
josep fortià tor
