La denominació Posets caldria buscar-la en la veu Pocets que en chistavín (variant de la llengua aragonesa que es parla a la vall de Chistau/Gistain ) tindria el significat de Pous. En el dialecte benasquès ( Patuès ) es correspon amb la pronunciació Posets. La denominació Llardana té el significat de muntanya cremada, que tindria relació amb el colorit que exhibeix el seu vessant oriental amb les primeres llums del clarejar que atorguen a la roca un característic aspecte incendiari.
De Lleida anem cap a Barbastro, Ainsa, St. Joan de Plan. S'arriba a Sant Joan de Plan, es creua el poble per l'esquerra continuant per la carretera cap a Gistaín. Ens arribem a veure el poble, que cal dir-ho es una meravella.
Gistain és un dels pobles més alts del Pirineus, de majestuoses vistes, que dóna nom a la vall de Chistau. Va ser conegut també com Chistén de les Fuens. Se sap de la seva existència en època visigoda, sent en temps del Rei Recaredo (586-601) una de les quatre Cecas d'Aragó -assentaments on es fabricava moneda-. Chistén ha estat tradicionalment un poble de pastors però ha tingut altres activitats econòmiques importants com les mines de ferro, l'exportació de fusta dels seus boscos o el contraban amb França a través dels passos d'alta muntanya.
El poble s'escalona harmònicament en el vessant i disposa d'una espectacular panoràmica dels cims del massís de Cotiella. Presenta les característiques dels nuclis pirinencs: construcció amb gruixuts còdols i mamposteria, inclinades teulades amb faldons, sota els quals s'estableixen les balconades i portalons amb teulat que donen pas al pati o corral de la casa.
Un cop hem gaudit de la visita, tornem cap enredera i a poc més d'1 Km, en una corba molt pronunciada surt una pista cap a l’esquerra que va cap a Viadós. Comença aquí una pista de poc més de 10 Km, però que es fa bastant llarga pels sots i perquè es molt estreta. Als 8 Km s'arriba al Pla de la Virgen Blanca. Aquí el pendent de la pista augmenta una mica. En arribar a una corba tancada a la dreta, un cartell marca per la dreta Viadós, i seguint al capdavant es va al Refugi de Tabernes. Després de la corba ve el pitjor tram de carretera, ja que encara que és curt el pendent és més fort i el ferm sol estar en pitjor estat. En arribar a dalt hi ha una esplanada, i seguint la pista una mica més, s'arriba sota el refugi de Viadós . Des d'aquí puja una curta pista de 100 m al refugi, prohibida per a cotxes no autoritzats. Ara arribem a les anomenades Bordes de Viadós i també al Refugi.
Antigament, aquests prats van ser camps de cereal treballats en condicions extremes, als moments en què la pressió demogràfica sobre el territori era molt major i era necessari guanyar terreny de labor a la muntanya. Amb la reorientació ramadera cap al boví, en detriment de l'oví, els camps es van convertir en prats de sega evitant així la transhumància i emmagatzemant la herba per a l'aliment hivernal. Quant a aquestes bordes, abans s'empraven com a graner, potser la denominació de granges provingui de la paraula francesa granges (graner) que també s'usaven d'estables. Avui dia es segueixen usant per guardar la herba segada. Com a curiositat, en moltes d'elles es veu una xemeneia o una cabanya annexa, alguna cosa poc comuna en les bordes. No obstant això, aquí, donada la llunyania del poble de Gistaín, en època de feina era necessari pernoctar a la zona de prats.Estèticament les bordes ens ofereixen una visió a l'antic, observar les construccions d'abans de les granges, la seva ubicació, ens fa retrocedir i poder analitzar la vida dels seus habitants.
El refugi de Viadós (1.760 m) és un refugi privat, no depenent de la federació, però malgrat això fan un petit descompte en les pernoctes als federats. Està en bon estat, havent-hi algunes habitacions extra en les cabanyes que envolten el refugi.
Nosaltres , com era costum en aquells anys, portem tenda, equip i menjar i acampem passat el Refugi a la Pleta de las Vacas al costat del Barranco de los Orieles. Com sempre, al vespre fem foc , sopem i ens preparem per la ruta de demà al Posets.
El sender comença passant entre les bordes de Viadós. En el plànol, podeu veure amb major precisió la ruta que fem al Posets. L'Ascensió al Posets des de Viadós, no és la més habitual. El normal és ascendir-ho des d'Eriste i Refugi Angel Orús per la Canal Fonda. Matinem, encara que sortim ja de dia. El sender comença passant entre les bordes de Viadós. En uns minuts descendim per creuar el riu Cinqueta d'Añes Cruzes. Abans d'iniciar aquest petit descens haurem deixat a la nostra esquerra el camí al Port de Gistain GR11. Allí deixem a la dreta el sender cap al Collado d'Eriste.
Nosaltres continuem Cinqueta amunt per la ribera esquerra. Una drecera ens porta fins a la Cabanya de la Basa. A partir de la Cabanya, només trobarem sender amb fites. Ens introduïm en la pineda de Clots que finalitza aviat en uns bonics prats. El sender gira direcció Est per un tram suau a la recerca del pas del Barranco Puyarueso. El trobem amb bastant caudal i ens costa una estona aconseguir passar-lo. La senda és ara més clara. El terreny s'enfila fortament. A baix veiem les Bordes de Viadós on es troba el Refugi. Tenim a la nostra dreta les parets que cauen del Pic de les Espases.
L'altura ens permet identificar algunes de les muntanyes més conegudes. Així quan portem unes tres hores entrem en la morrena de la glacera de Llardana, sota el Pic de les Espases. Quan hem superat la major part de la morrena, arribem a una petita congesta que no hem ni de trepitjar. Mentre, a la nostra dreta queda la glacera de Llardana. Estem a uns 3.000 metros. La Glacera, que es molt minsa ens deixa en l’aèria cresta. Des d'aquí tenim ja a la vista el cim del Posets, solament ens queda travessar la cresta amb algun tram molt puntual una mica exposat però que no comporta cap problema ja que sempre tenim lloc amb l'amplària suficient on trepitjar. I després d'aquesta cresta arribem finalment al cim del Posets, un cim amb un petit bivac i espai suficient per estar allí observant la fabulosa panoràmica sobre la resta de cims. Podem observar la preciosa cresta de l'Espases així com, aguditzant la vista, observar l’ Aneto al fons. La baixada la fem seguint la mateixa ruta.
Al dia següent anem al Ibon de Millars. Mentre els circs glacials van estar presents en el massís de Posets i van actuar sobre el terreny muntanyenc, van anar perforant el sòl produint forats en els quals, després de la retirada progressiva dels gels, van sorgir petits ivons, entre els quals es troba el dels Millars (Ibon d'és Millars, pedra, en aragonès).
Cal prendre el ben senyalitzat GR 11.2 en direcció al Collado d'Eriste, corriol que travessa per un pont el Cinqueta d'Añes Cruces i que remunta el barranc de la Ribereta pel vessant esquerre, travessant praderies i bosc de pi negre fins arribar a l'àmplia i herbosa plana de las Tuertas, passada la qual prendrem una desviació cap a l'Ivó dels Millars.
Un cop al fressat i fitat corriol aviat arribem a la cubeta del repressat Ivó dels Millars, en un magnífic paratge voltat de contraforts que baixen de la base dels Eriste. Aquí podem veure, per primer cop, un parell de tritons nadant en la vorera del ivó. No s’espanten, si estem molt quiets, i gaudim de un espectacle difícil de veure.
De tornada ens parem a dinar, una mica tard al refugi i després anem a recollir la tenda i ens desplacem a acampar a Tabernes. Passem el Refugi i l’esplanada i deixem el cotxe quan ja acaba la pista i comença el camí que travessa el riu Cinqueta de la Pez. Trobem una clariana al bosc i tenim el riu allà mateix, llenya i molta tranquil·litat encara que al Plan de Tabernes hi ha una acampada de molta gent. Un cop parada la tenda i recollida llenya anem riu amunt a fins el Vado Machimala, om dema agafarem el camí al Puerto de la Madera per anar al Culfreda.
Els termes Culfreda i Batoua s'utilitzen com a sinònims per representar la muntanya amb tres cims. En el primer cas sembla ser veu occitana composta del substantiu "Cul", que sol tenir el significat de fons ( s'utilitza l'expressió Cul de Sac, "Fons de sac", per expressar un lloc, carreró o camí sense sortida ) i l'adjectiu "freda", freda. En el context de la muntanya, creiem que podria ser equivalent al terme Rincón o Rinconada, que s'utilitza a Aragó.
De la pujada al Culfreda domes puc indicar fins una mica per sobre de el Puerto de la Madera, ja que a partir d’aquí i fins la tornada en aquest punt, vàrem estar envoltats per la boira, sense cap possibilitat de veure res, com no fos aprofitant alguna petita clariana que es produïa de tant en tant. No hem pogut ni tirar fotos. Com es la primera vegada que trepitgem aquests indrets, i no hem trobat ningú per poder demanar informació i no veiem res (per la boira) no puc afirmar si hem fet els dos Culfredes o ens quedat al Cauarère.....
Es passa al costat d'una petita cabanya en un promontori des del qual hi ha unes boniques vistes cap als pics d'Eriste i sense adonar-nos arribem a la confluència de senders, de front cap a nord seguiríem cap al Puerto de la Pez i a l'esquerra (Oest) el desviament cap al Puerto de la Madera que serà el que agafarem, que puja per bosc de pins. A mà dreta s'obre una altra sender que puja cap a Bachimala i el Pas del Senyal de Biadós. És a partir d'aquest moment quan el sender comença a guanyar altura de debò, inicialment per un bonic bosc de coníferes i més tard per zones de pasturatge. A mitja pujada el sender gira a l'esquerra allunyant-se del Barranco de la Madera i, amb fort pendent ascendeix a un dels passos transfronterers a França, antany utilitzat per al transport de fusta. Com el seu nom indica aquest pas es va utilitzar antany per el transport de fusta mitjançant carros tirats per bous amb destinació a França.
En arribar al port deixem el PR i tirem cap a la dreta. El primer monticle el voltem per l'esquerra, en un paisatge de pissarra descomposta que més aviat sembla volcànic.
Sense veure res arribem a un cim marcat amb una alta fita de pedres, però no puc dir on hem pujat.
Hem tornat per la mateixa ruta i al arribar a la tenda ,ens hem fotut una bona banyada (a pel) a la riera. Un bon foc, una sopa i torrades amb una xuia de cansalada i una cigarreta i a contemplar els estels. Uns senzills plaers que no estan a l’abast de tothom. Gaudir de la natura i respectar-la.
Hem acabat la sortida anant a parar la tenda a Pineta i pijant al llac de Tucarroya i a la hora de tornar hem pujat al llac de Urdiceto.
Salut
josep fortià tor
