L’Aneto està situat a l'extrem nord del massís de la Maladeta i és format, com tot el massís, de granit normal. Als seus vessants s'hi troben glaceres permanents. La més important és a la cara nord i té unes 100 hectàrees d'extensió.
Les seves geleres i glaceres desguassen a la vall de Barrancs, a la de Vallhiverna. Malgrat tot, les aigües de la Vall de Barrancs s'escolen pel Forau d'Aigualluts, sorgint al vessant nord dels Pirineus, al lloc anomenat Uelhs deth Joeu , a l'Artiga de Lin (Vall d'Aran), d'on baixa fins a la Garona.
El 20 de juliol de 1842, Platon de Tchihatcheff, militar rus que estiuejava en Bagnères-de-Luchon, i Albert de Franqueville, botànic normando, acompanyats per quatre guies, van ascendir al cim en una ruta que, amb tres dies de durada, va esquivar deliberadament totes les glaceres del camí. Albert de Franqueville va batejar el pas final al cim com a "pont de Mahoma", conforme, segons es creu, a la llegenda musulmana que diu que l'entrada al paradís és tan estreta com el tall d'una simitarra sobre la qual solament passen els justs.
Quan va ésser cartografiat per primera vegada se li va donar el nom del poble d'Aneto, a la vall de Barravés, que és on un equip francès estava fent aquestes tasques. Es diu que, ja que aquest pic en occità gascó es coneixeria com a "Neto" (o "Nethou", segons la grafia afrancesada, de vegades utilitzada avui).
Ens trobem a Cassà amb Mossèn Josep Barcons (rector de St. Ciment Sescebes i fins fa un any vicari de Cassà), en Carles Nadal, en Robert Soler(estudiants de medecina) i en Lluis i jo (treballadors de fàbrica). Ens engresquem a fer una sortida per pujar a l’Aneto. En Robert explica que ell hi ha anat sol aquest estiu i al Refugi de la Renclusa es va trobar un reduït grup de soldats francesos i es va ajuntar amb ells. Ens explica que varen pujar a les Maladetes i d’allà al Coll de Corones i al Cim. Com ho te tot tant clar i nosaltres no hi hem estat mai i desconeixem el terreny, ja no ens preocupem de res mes que no sigui preparar-nos per aquesta excursió. Ell serà el guia.
Anem tots cinc amb el meu cotxe, una mica estrets( els de darrera) i a Lleida ens parem en una botiga d’esports per comprar grampons. En Lluis, el Mossèn i jo no en teníem. Recordo que en Barcons seguia les bromes que fèiem amb les noies que ens atenien. Feta la compra sortim cap Benasque on , després de travessar el poble, agafem la carretera-pista que, seguin el riu Esera i passant pels Baños de Benasque i l’Hospital de Benasque, acaba als Plans d’Estany. Aquí deixem el cotxe, ens equipem i anem cap el Refugi de La Renclusa.
Com ja es mitjans d’octubre, ens trobem amb la sorpresa que solament esta oberta la part lliure del refugi, que encara que es gran no disposa de les mínimes comoditats. Però es el que hi ha. Tampoc nosaltres anem preparats per trobar-nos amb aquest inconvenient. Al arribar busquem lloc a la llitera i sortim a fer un vol, però en Barcons ja es queda a dormir, doncs te molt de mal de cap. Els futurs metges diuen que es per causa de l’altura. Esperem que demà ja estigui recuperat.
El Centre Excursionista de Catalunya ja va construir un primer refugi guardat el 1916 en aquest indret, que s'ha convertit en l'actual.
Aquí podeu trobar la historia d’aquest refugi. Trobat a Desnivell.com. Refugi de la Renclusa. (Cliqueu aquí).
L’endemà ens llevem aviat, no tenim el guarda del refugi cridant: “Aneto” “Aneto” per despertar-nos, tal i com ens han explicat, i després de esmorzar com podem, sortim en direcció al glaciar de la Maladeta. El mossèn continua amb molt malt de cap i es queda al refugi.
La sorpresa es que fa dos dies que ha caigut 1 metro de neu i com no fa fred encara es tova. Primer passem per una llarga tartera de roques que està una mica coberta per la neu , lo suficient per no veure els espais buits entre roques i es un continuo de incidències. Quan no ensopegues amb la roca s’enfonsa la cama fins dalt.
Passada la tartera i arribem a la glacera la cosa va millor. Al menys el sota es planer, però aquí si que trobem el metro de neu i caminar es un problema i un desgast molt importat de forces. Tots aquest inconvenients fan que la marxa sigui molt lenta.
El Pic de la Maladeta deriva del topònim Dolenta Eta (la més alta) i va ser considerada durant molt temps el sostre dels Pirineus. No va ser fins el 1816 que l'alemany Friedrich Parrot i el guia francès Pierre Barrau van fer cim, que es van adonar que l'Aneto tenia una glacera més poderosa i el seu cim s'alçava per sobre de la Dolenta Eta.
Amb la mort del guia Barrau, precisament en una profunda esquerda de la glacera de la Maladeta, els francesos van batejar el massís com a Muntanyes Maleïdes. La glacera va retornar el cos del guia 117 anys més tard.
Hem trobat un grup de quatre maños que en aquests dies ho han intentat dues vegades, però no han pogut pujar, ja que no han sabut trobar el camí. Ens pregunten on anem i si poden venir amb nosaltres. Quan veuen la seguretat de la resposta d’en Robert, agafen confiança i ens acompanyen. (Aprofitem a la glacera fer-los passar al davant i axis ens van obrin petja a la neu). Arribem a la rimaia des de on ens tindríem que enfilar al cims, però aquesta es molt fonda i separada de la paret.
També ja es bastant tard i tampoc ens donaria temps de fer res amb aquestes condicions. En parlem una mica i decidim abandonar i tornar (amb la lògica emprenyamenta dels acompanyants aragonesos). Ara ens adonem que hem pujat pel mig de la glacera, amb el perill que això comporta per les esquerdes i sense encordar, encara que si que portem una corda. Be. Ara si que ens encordem, cosa que ja no faria falta ja que vist el disbarat que hem fet ara anirem per el lateral de la glacera. Això si, encordats fins acabar la glacera. Tal com manen els manuals de muntanya.
A la tartera ara es de millor caminar, doncs s’ha fos una mica la neu i es veu allà on pots posar els peus.
Ahh. Em descuidava dir que a la pujada se li ha obert una bota a n’en Lluis(porta les de la mili). Hem lligat la sola com hem pogut amb un cordill. Han aguantat fins baix. Al primer contenidor ja les ha llençat.
Aquest escrit el faig ara al 2018 a mesura que vaig trobant fotos de les excursions. Podreu comparar la neu que vàrem trobar i també com era la glacera del Aneto aquells anys.
josep fortià tor
