Pont Trencat – Ermita d’Escales – El Maranyó – Coll de la Bassa – Bauma del Corneta – Coll de Terres – Ferran – Talaixà – Pas dels Liberals – Coll del Puig .
Avui hem decidit amb l’Ester, anar a fer una volta al Ferran, tot passant per la Bauma del Corneta.
Arribem amb el TT fins el Pont Trencat i aquí comencem la caminada. El Pont Trencat es un curiós pont medieval i que té un forat al seu centre, sense que se'n conegui si tenia algun ús específic. Passat el pont la pista segueix cap a Sant Miquel d’Hortmoier i un corriol que surt a la dreta va en direcció a Santa Maria d’Escales, per un sender que passa per sota els cingles de Ferran i va a trobar la riera de Beget que molt a prop conflueix amb la d’Oix.
En el camí que transita entre alzines baixes, molts boixos, petites falgueres i un sota bosc molt agradable no hi ha cap tipus de senyal, això si ens els llocs complicats hi hem trobat fites de pedra. Un cop arribats a la riera l’hem de travessar per un gual. Normalment està seca, però aquest any, amb el maig tan plujós, baixa una mica d’aigua. En Llamp ja se’ns ha avançat i quan arribem ja està ben estirat dins l’aigua. Fem els equilibris sobre els rierencs que han posat per ajudar en aquest pas i un cop a l’altre riba agafem el corriol que ens portarà cap a Santa Maria d’Escales. El camí segueix sent prou fressat per no tenir dubtes a l’arribar al Coll del Puig i des de aquí ja podem veure l’esglesiola allà lluny en la vessant de la muntanya.
Anem pujant suaument pel vessant sud de la cresta del Ferran fins arribar a la Mare de Déu d'Escales. Poc abans d’arribar a l’ermita veiem en un prat un grup de persones que asseguts al terra i en complert silenci estan fen “meditació transcendental”. Nosaltres seguim amb molta cautela per no trencar la seva concentració i arribem a la ermita. Es
conserva una bonica església d'una sola nau amb dovelles als laterals i un campanar quadrat poc habitual. L'edifici té un porxo sobre del qual hi ha una habitació que és oberta i que es un refugi lliure que alguns excursionistes aprofiten en cas de mal temps. En un racó hi ha una llar que encara esta encesa i a sobre les taules i al terra esta tot desordenat i brut com correspon desprès de passar una nit. Estic segur que ho arreglaran un cop tornin de la seva meditació. A mi particularment em sembla que ho podien haver fet abans per si algú volia acollir-se al refugi per fer una parada i esmorzar. Potser caldria afegir a la meditació una mica de respecta als altres. L'edifici principal de l'ermita està en bon estat de conservació, en canvi la resta de construccions de l'entorn estan pràcticament ensorrades. És un lloc bonic i auster, enmig d'un entorn natural i amb l'únic accés possible caminant.
Els orígens d'aquest temple els trobem a principis del segle X, tot i que la primera notícia documentada no la trobem fins l'any 977 on sense citar l'església, es parla ja de la "Villa Scalis". Fins l'any 1910 el vicari d'Oix anava fins a Escales per dir missa i per ensenyar catecisme a la casa de Ca l'Ermità, situada just al davant, casa que també havia fet de hostal en altres èpoques. Costa de creure un hostal amb gent amunt i avall en aquest insòlit paratge. En els dies foscos del genocidi contra Catalunya, Santa Maria de les Escales, va ser saquejada i profanada, com gran part dels temples de la zona. Fou en aquest moment quan va desaparèixer la talla de la Mare de Déu.
Ara ens dirigirem cap el Maranyó. Tot seguint el corriol passem davant una tanca que la deixem i al cap de poc trobem una valla en un altre giragonsa. Aquesta es fixa i passem pel mig dels barrots. El camí ens porta directament a la casa, en molt mal estat de
conservació. Allà te estada un noi que cuida de un remat de cabres. El saludem i li preguntem per on agafem el camí per anar al Coll de la Bassa. Ell ens explica moltes coses, te moltes ganes de xerrar, es lògic amb la soledat d’aquest indret. No veu be les tallades de arbres que es fan, els excursionistes que embruten ...... Ens fa veure una esquerda que es va obrir l’any passat en el cingle que te davant la casa, sobre la riera d’Escales, i que el fa patir pel total enfonsament. Al final ens acomiadem, quasi sense indicar el camí però saben que es diu Ignasi i que si hi tornem estem convidats al cafè.
En 25 minuts arribem a un dels llocs més amables de l’Alta Garrotxa: el Coll de la Bassa, que de fet és una magnífica planúria herbada al capdamunt dels Espàrrecs, uns cingles que flanquegen la riera d’Escales. De aquest lloc es tenen unes vistes impressionants de la Cresta de Gall i el Bestracà, el Ferran, Santa Bàrbara de Pruneres, la riera d’Escales i el Pirineu. Aqui trobem dos camins i agafem el de la dreta que baixa cap a la Balma del Corneta. Al cap d’uns 8 minuts de ziga-zagues, poc després de travessar una zona oberta i just en una corba cap a l’esquerra marcada amb dues taques vermelles sobre dues petites roques del camí, si ens hi fixem bé i mirem cap a la dreta, resseguint la paret, podrem intuir, a tan sols uns 30 metres, la Balma del Corneta.
És una balma força profunda, amb parets i sostre de bonics contrastos negres i blancs, i amb una petita construcció humana al fons, probablement un antic dipòsit d’aigua o un forn. Es una de les grutes mes grans de la comarca i també te historia. S’hi va trobar el cadàver de un corneta del exercit lliberal manat pel General Nouvilas, derrotat a la Serra del Toix a la tercera guerra carlina (1874), quan anaven a auxiliar la capital de la Garrotxa assetjada pels Carlins. Aquest corneta, fugitiu com tant d’altres soldats, ferit i segurament sense ajuda de cap classe, va morir a la mateixa cova que li va servir de refugi.
Tornem al camí i reculem fins tornar al Coll de la Bassa i ara agafem el camí que surt per la nostra dreta i que ens portarà al Coll de Terres. Més endavant reapareixen les alzines i es van alternant amb els pins. El camí és ample i suau, hi ha molta herba, i més pins que no pas alzines. Som als prats de Plansesserres. És un camí força fressat que voreja el puig de Plansesserres deixant-lo a la nostra esquerra. Primer transcorre per sotabosc d’alzina, però de seguida arribem a una pineda, s’obre una mica el bosc i de sobte el camí es fa tan agradable que no sembla de l’Alta Garrotxa... Hem arribat al Coll de Terres.
Es un petit prat envoltat de bosc. Té una dilatada vista panoràmica sobre els cims del voltant, sobre les valls de Riu i Oix. Aquí aprofitem per fer un mos abans de l’empenta per arribar al cim. Agafem en direcció nord, per bon camí que,amb alguna giragonsa inicial,ens portarà a la petita bassa del Ferran. Encara ens fa suar una mica, ja que el darrer tram és dur i feixuc. Mes tard noves giragonses per dins del bosc ens porten fins al capdamunt del Ferran, on unes pedres cantelludes ens donen la benvinguda. Si no fos pel bosc que hi arrela fins dalt del cim, es pot pensar que estem en un cim
prepirinenc. Les pedres punxegudes de la part ultima donen un toc de gracia a l’arribada final. El Ferran es un dels cims emblemàtics de l’Alta Garrotxa malgrat no arribi als mil metres d’alçada. De fet, te’l miris per on te’l miris es una cresta impressionant i que en bona mesura et mostra el paisatge mes típic de l’Alta Garrotxa. Des del cim estant es contempla perfectament la curiosa i afilada cresta que baixa fins el Grau d’Escales i tot el rosari de cims de la Garrotxa i part del Ripolles, des dels nevats Costabona, Motfalgars i Comanegre fins a l’alterós Bassegoda. A sota mateix del cim, al nord, el petit nucli de Talaixà sembla a cop de pedra, però caldrà baixar força metres.
Tornem unes passes enrere i desprès de un clap de pedres comença una dreta canal que baixa sobtadament cap el nord, en direcció Talaixà. Intentem no perdre el rastre del corriol, ja que en cas contrari podríem quedar penjats sobre la timba. La canal es aèria però sempre hi ha alguna alzina on ens podem agafar. Un camí tortuós en fort pendent, en què cal mig desgrimpar en alguns punts. Mes avall el camí es de mes bon fer i arriba planejant fins al coll de Talaixà. Situat a l'ampli coll del mateix nom en resta en peu l'església de Sant Martí, amb un esvelt campanar i diversos edificis, un dels quals habilitat com a refugi lliure. Talaixà es troba situat a cavall entre les valls d’Hormoier i Sant Aniol. Les cròniques daten el nucli de Talaixà i la seva església de Sant Martí a la segona meitat del segle IX quan els monjos benedictins de Sant Aniol d’Aguja fundaren la cellam vocabulo Talexana. La historia ens parla d’anys d’esplendor quan a la zona (any 1918) hi habitaven fins a 130 persones. El coll de Talaixà fou un punt estratègic per al control del contraban atesa la seva proximitat amb la frontera francesa. D’aquí edificacions com la Casilla, on hi havia la caserna dels carrabiners, o la Canova, que es convertí en un hostal donada l’afluència de viatgers de l’època. Als anys 60 amb l’arribada del gas butà a les llars, desapareix la principal font d’ingressos dels garrotxins de la zona: el carbó d’alzina. El despoblament massiu fou inevitable.
Als anys 80 apareix un personatge clau en la historia moderna de Talaixà, en “Rodri”. Nascut a Huelva, ell i un seu amic adquireixen dues ruïnoses edificacions amb la intenció de reconstruir-les per habitar-les i fer una cantina. Al 1988 una empresa privada adquireix la totalitat de la Vall d’Hormoier per convertir-la en un vedat de cacera. Ràpidament centenars de metres de tanques de filferro cinegètic bloquegen el pas a veïns i excursionistes. Neix llavors un moviment de defensa popular per aturar la privatització de la zona, encara que malauradament sense gaire èxit. A principis dels 90 l
a lluita continua i en “Rodri” aquell ermità nouvingut, ara tot sol, doncs el seu soci abandona la idea de instal·lar-se a Talaixà, es qui resisteix, fins i tot sota greus amenaces per part de caçadors i del terratinent propietari de la Vall. La seva fermesa i les gestions del grup de defensa de la Vall comencen a fer efecte i l’Ajuntament de Montagut declara l’ús públic de tots els seus camins. Un bon dia les tanques desapareixen. Així, mercès a la tenacitat i generositat d’aquell bon home ara nosaltres podem passejar-nos lliurament per aquests paratges. Els darrers anys del segle XX la idea de fer un refugi comença a prendre forma i varies entitats hi dediquen esforços i diners, i poc a poc el refugi d’en Rodri va prenent forma definitiva. Però a mida que el seu somni es realitza, les forces li minven, la seva avançada edat i una malaltia li comencen a passar factura. Fins que finalment un dia del mes de novembre del 2000 en Rodri amb 86 anys, abandona per sempre la seva lluita personal.
Deixem Talaixà i continuem la marxa ara per la cara nord de la cresta del Ferran. No baixarem pel GR, el camí principal que desfà la vall, sinó que ho farem pel Bac del Vaquer per un camí fresc i distret que va perdent alçada dins del bosc espès seguint la trajectòria del torrent del Vaquer. Estem una bona estona baixant fins arribar prop de la riera de Beget. Ens desviarem uns metres a l'esquerra per arribar-nos al Grau d'Escales, un pas curiós treballat a la roca amb un bon precipici sota els nostres peus. Aquest indret és conegut també com a Salt dels Lliberals, ja que durant la primera Guerra Carlina un bon nombre de combatents lliberals vinguts de la Pobla de Lillet van morir aquí en ser llençats al buit. És una paret vertical de més de 50 metres. Aquest camí ens porta al Coll del Puig, per on ja hem passat a l’anada i aquí fem un mos. Tornem a emprendre la marxa i desprès de un tros de baixada arribem al riera i travessem pel mateix lloc per Amb una mica mes de marxa arribem al cotxe en el moment en que comença a caure gotes. Com la pluja es molt poca aprofitem que som aquí i ens endinsem a la Vall d’Hormoier fins on la pista ens permet, ja que està tancada amb un
cadenat i d’aquí ens arribem a Plansesilles a veure els roures del rei. En aquest pla és on hi ha dos dels exemplars de roure pènol (Quercus robur) més importants del país: els roures d’Hortmoier. Podem dir que les seves colossals dimensions són 27 m i 30 m d’alçària respectivament i de capçada mitjana 28,6 m i 31 m. La seva antiguitat es calcula com a mínim en 450 anys. Realment són una de les joies del parc de l'Alta Garrotxa.
L’expansió de la població cap a zones de muntanya al segle XVIII, amb el consegüent augment del consum de fusta, va fer necessària la promulgació d’una reial ordre que regulés l’explotació, la conservació i la repoblació dels boscos. L’ordre del 31 de gener de 1748 disposava que els intendents de Marina fossin els encarregats de dur a terme aquesta ordre que establia que totes les muntanyes situades a menys de «25 leguas» (uns 138 km) de les nostres costes i dels rius navegables dependrien d’aquests intendents. Segons aquesta ordre, els propietaris de boscos no podien talar aquells arbres que la Marina marcava per ser idonis per a la construcció de vaixells. Els roures
d’Hortmoier, coneguts també com els roures del Rei, van ser marcats per la Marina entre els anys 1748 i 1751. És possible que aquesta ordre salvés la vida d’aquests roures que, no havent estat utilitzats per a la construcció naval, van quedar, diguem-ho així, indemnes en aquest remot indret de la Garrotxa. Posteriors disposicions, ja al segle XX, sobre els arbres que, per la seva grandària o singularitat, han estat qualificats de monumentals, han fet arribar fins als nostres dies aquests exemplars tan admirats.
Salut
josep fortià tor
Fitxa tècnica:
Pont Trencat 360m – Ermita d’Escales (379m) 0:40h – El Maranyó (505m) 1:20h – Coll de la Bassa (619m) – 1:46h – Bauma del Corneta (579m) 2:00h – Coll de Terres (748m) 3:02h – (esmorzar 20’) - Ferran (982m) 4:07h – Talaixà (764m) 5:03h – Pas dels Liberals (411m) 6:40h – Coll del Puig (406m) 7:00h – (dinar 15’) - Pont Trencat (363m) 7:35h.
Distancia recorreguda: 11,22km. Ascensió acumulada: 780m.
El Ferran - Bauma del Corneta - Talaixà (II). 19 gener 2019.
Avui tornem a fer aquesta ruta amb l'Albert i en Torb. Poca cosa puc afegir al llarg escrit que ja vaig fer l'altra vegada, però si que hi puc posar alguna anècdota .
Quan arribem al Maranyó, no veiem ningú ni trobem les marques de les cabres, però si sentim els lladrucs d'un gos des de dins la casa i de cop ens ha aparegut un ase que ha vingut fins a nosaltres. Es bastant pacífic i es deixa tocar. Hem de vigilar en Torb que si s'acosta gaire podria rebre. El curiós es que ens va seguint fins arribar al Coll de la Bassa. Aquí s'ha acostat corrent i en Torb s’apropa massa i fot una coça que per poc no l’afaita. Després com no seguim el camí normal ja que baixem a la Bauma del Corneta, ja no ens segueix mes.
El curiós es que quan tornem al Coll després d’anar a la Bauma, encara es allà amb un grup d'excursionistes que han baixat del Coll de Terres. i van cap a l'ermita d'Escales. Segurament els ha seguit a ells i ha tornat al Maranyó. Un cop agafem el camí del Ferran ja no ens segueix.
Un altre incident ha sigut baixant del Ferran cap a Talaixà. Es una baixada molt dreta i hi ha un petit tram de uns 7 o 8 metres una mica complicat. En Torb no ens ha volgut passar i hem tingut que fer una parada important buscant una petita variant perquè baixés. Després de bastant estona la hem trobada i un cop passat aquest tram ja no hi ha hagut mes dificultat.
I per últim, ens liem per agafar el camí del Bac del Vaquer. Ens enfilem molt i es tan senzill com agafar el GR que passa junt a les restes de una paret de pedra de una antiga construcció i un tros mes avall en una corba cap a la dreta del camí, deixar-lo i seguir un petit corriol que surt cap a l'esquerra. Passa pel mig de dos roques en que esta indicat amb una creu que no es el GR.
Salut
El Ferran - Baume del Corneta - Talaixà - (III) amb Guillem 01-05-2022
Fitxa técnica:
Pont trencat (369m) 8:20h - Travessar riera 15 min - Ermita d'Escales (394m) 0:55h -El Maranyó (539m) 1:33h -Coll de la Bassa (646m) 1:54h - (esmorzar i assecar mitjó 27 min) - Bauma del Corneta 589m 2:36h - (Bauma 20 min) - Coll de Terres (747m) 3:35h - El Ferran (995m) 4:16h - (cim 20 min) -Talaixà 776m 5:05h - (estada 40 min) - Bac del Vaquer - Pas dels Lliberals (440m) 6:50h - Palanca Agafa l'Ase 7.30h - Pont trencat 7:48h - Recorregut 12,8 Km - Ascensió acumulada 958 m.
Anem amb en Guillem a fer aquesta sortida, després de algun mes sense poder fer-la. No puc afegir gaire res els escrits anteriors. Nomes alguna incidència:
Com el dia anterior havia fotut una bona ploguda i encara que la riera de Oix per sota el pont Trencat estava seca, quan arribem a la riera d'Escales que tenim que travessar, porta una corrent d'aigua que no ens deixa fer-ho pel gual de sempre. Hem de buscar un lloc on saltant per les roques ens permeti travessar. En Guillem jove, àgil i cama llarg ja ho fa i encara que després m'ajuda, jo si que foto un peu al aigua i queda la bota, el mitjó i els pantalons molls. Pugem un tros mes fins trobar el camí que ve del Salt dels Lliberals al Puig i allà em trec el mitjó, asseco el peu i amb el mitjó penjat a la motxilla (a veure si s'asseca una mica) i tornat a calçat seguim endavant. Al arribar al Coll de la Bassa ja em calço amb tots els estris i després d'esmorzar baixem cap a la Bauma del Corneta.
Per arribar a la entrada de la Bauma hi ha un petit tram equipat amb una corda que ens dona la seguretat i l'ajuda necessària per fer aquests pocs passos. Vista la Bauma tornem a pujar al Coll de la Bassa i ara directes al Ferran.
A la baixada del Ferran alguna patinada i un parell de petits trams equipats en cordes que ja ajuden a passar sense massa problema.
Talaixà net i molt cuidat. Gaudim de una magnifica panoràmica que avui augmenta amb la presencia de núvols.
No baixeu per el Bac del Vaquer. El camí esta bastant malament, poques senyals i trams llargs sense fites. Si no ho coneixeu o no ho porteu al GPS millor passar pel GR.
Passem pel Salt dels Lliberals, trist record de les guerres Carlines.
Ara per tornar travessar la riera sense problemes anem a buscar la Palanca d'Agafa l'Ase. El topònim es molt curiós i segons diu la llegenda en un dia de fortes pluges la riera arrossegava un ase que va ser agafat en aquesta palanca i d'aquí li ve el nom. Actualment es metàl·lica, el terra en molt bon estat però les baranes molt malmeses, segurament del temporal Gloria. Fins no fa gaires anys havia sigut de fusta i força impracticable a causa del deteriorament provocat per les riuades. Un cop al altre costat amb una mica de pujada ja trobem el corriol que ve de la Ermita. Sense cap problema ja arribem al Pont Trencat, on acabem la caminada.
La llegenda que vaig explicar al meu net, referent al Sr. de La Quera, jo la havia llegit fent referencia al Pont d'en Valentí a Sadernes. Ara he vist que també fa referencia al Pont Romà de Oix. Potser els va fer construir tots dos. ???
