Vignemale (Pique Longe) – Bretxa de Rotllan i Taillón-1999.
El Gran Vignemale, anomenat també Pique Longue o Comachibosa (a l’Aragó), és el cim més alt del gran conjunt de tres-mils que integren el massís del Vignemale. M’atreviria a dir que el Vignemale, juntament amb l'Aneto, el Posets, el Mont Perdut i el Balaitús són la joia de la corona de la gran serralada pirinenca. El massís del Vignemale té una forma molt singular degut al fet que la majoria dels seus cims formen un circ al voltant de la glacera d'Ossoue. El Gran Vignemale és la muntanya més elevada de l'eix axial del Pirineu (línia fronterera hispanofrancesa) i és considerada la muntanya més alpina de totes: tots els itineraris que condueixen fins al seu cim són molt espectaculars. La seva imponent i atractiva cara nord, a on s’hi arriba pujant per la vall de Gaube, conforma una de les estampes més boniques i conegudes dels Pirineus. És també en aquesta famosa cara nord del Vignemale on s’obriren les primeres vies d’alta dificultat del Pirineu en roca, gel i per fer en condicions hivernals. Tres boniques valls pirinenques conflueixen al cim de la Pique Longue: la vall de Gaube, la vall d'Ossoue i la vall de Bujaruelo. El massís del Vignemale forma part del Parc Nacional dels Pirineus i està integrat a la Reserva de la Biosfera Ordesa-Viñamala.
Aquesta vegada per no quedar fotuts com en el 1986 ja anirem directament a Gavarnie i farem la pujada per la Vall de Ossoue . Es tracta d'una ruta exigent i llarga i cal destacar la progressió per la glacera (cal parar atenció a les condicions en que es troba) i la pujada final, que es fa per les rampes de roca força descomposta. La cresta es fa, majoritàriament, caminant. No obstant, caldrà grimpar en alguns trams puntuals.
Des de Gavarnie seguim la carretera que va a l'estació d'esquí i ens desviem en una corba tancada, per continuar per una pista de uns 8 km, que recorre la Vall Oullettes d'Ossoue fins a la presa d’Ossoue.
Aquí deixem el cotxe i comencem a caminar. A la seva riba hi ha un refugi obert i prades on acampar. La marxa s'inicia travessant el pla que s'estén més allà del llac. En l'extrem es creua el riu, seguint per la senda que supera el barranc on es desploma el torrent. Passat el congost i de passar una paret tallada de el sender descendeix, creuant una gelera perenne que cobreix diversos rierols. Després de donar una àmplia marrada entre prades arribem a les grutes de Bellevue.
L'atracció d'aquest pic feu que l'aristòcrata romàntic Henry Russell s'hi construís set grutes a diferents punts de la muntanya, tres d'elles molt properes al cim. Henry Russel, cansat d'explorar els grans cims pirinencs (la seva primera al Vignemale seria en 1861), va fer construir entre 1881 i 1893 set coves en el massís de Vignemale, la muntanya de els seus somnis, il·lusions i obsessions. El seu objectiu: passar la seva jubilació a l'abric de les muntanyes
Les 3 primeres coves es troben poc abans d'enfilar els últims metres cap al refugi de Baysellance, a 2.400 m, en la capçalera de la glacera d'Ossau. Quan la glacera cobria les coves superiors, 800 m més amunt, Russell va manar construir aquestes el 1888. Passarien a conèixer-se com les coves de Bellevue. Allí muntava bones taboles amb els seus amics més íntims, entre ells Bazillac, els Passet…
Arribem al coll davant el refugi de Baysselance i allí parem la tenda i preparem una mica de sopar, amb una sopa calenta i una mica de pa amb embotit.. He de dir que estrenem una tenda que hem comprat per la ocasió.
Pel matí deixem la tenda parada i a punta de clar sortim a fer el cim. Primer baixant i travessant tarteres i pedreres ens aproximem fins al llit natural de la glacera. El camí cada cop es fa més difícil i aquest tram és una mica perdedor però es van trobant senyals de tant en tant, fins que arribem a la rocalla que ens donarà entrada a la glacera. Un cop al peu de la glacera ens posem grampons i cap a dalt. Anem amb molt de cura per les esquerdes que hi ha en aquesta època de l’any. La glacera ha d'afrontar-se amb les precaucions habituals tenint en compte les condicions de la neu en aquesta època de l’any.
La Glacera d'Ossoue és el segona en extensió de gel del Pirineu, després de la de l'Aneto, si bé conserva la característica forma de llengua que li dóna el seu aspecte alpí. La primera ascensió documentada és de l'any 1838, per Anne Lister amb els guies Cazaux i Clarles.
Ens situem al seu centre, sortejant alguna que altra esquerda i en l'altiplà superior (3.150 m) ens desviarem a la dreta (N) a la recerca del cim més destacat. Una vegada que se superen els pendents més forts s'aconsegueix una àmplia plataforma entre el panorama d'un bon grapat de cims de més de 3.000 metres, al fons s'aprecien ja les primeres 3 coves de Russell.
A l'agost de 1882, es va completar la primera, que es diria Villa de Russell. Va passar allí tres dies i va convidar als seus amics per a la inauguració; entre ells Henri Passet. El 1885 va manar construir la segona Cova dels Guies, i després el 1886, la tercera: la Cova de les Dames. 120 anys més tard, la glacera ha baixat tant que pujar a les coves requereix d'una petita escalada.... Potser durant alguna d'aquelles ·bacanal” a les coves inferiors, va ser on Henry va pensar que necessitava una cova encara més amunt, pràcticament en el cim del Vignemale. Així doncs Le Paradis seria construïda a cop d'explosiu entre els anys 1892 i 1893, 18 metres per sota del cim. Havien passat 30 anys des del seu primer ascens i volia celebrar les seves “noces de plata”.
En arribar a la base ens encarem pel vessant, bastant descomposta al peu de la grimpada final, passant per la Gruta Paradis poc abans d'aconseguir la Pique Longue, cúspide del Massís de Vignemale (3.298 m).
No existeix una altra ruta alternativa fàcil per baixar, de manera que tornarem sobre els nostres passos. Una vegada a baix de la glacera seguirem per la ruta principal fins a donar amb la senda de la vall que ens situarà en li refugi Bayssellance.
Al arribar al lloc on hem deixat la tenda la trobem desmuntada. Com si el vent la hagués fet caure. Però no es això es que hi ha una normativa que prohibeix tenir la tenda parada a les hores del dia i com estàvem a la vista del refugi els mateixos responsables del refugi han fet això. Be ho recollim tot i anem a dormir a un càmping a Gavarnie.
Pel mati sortim aviat, ja que volem anar a la Bretxa de Rotllan i si pot ser al Taillon i anem en cotxe fine el port de Bujaruelo. Aquí agafem el camí que ens ha de portar a la Bretxa.
Deixem la pista i comencem a pujar flanquejant, per camí sempre força planer, el vessant septentrional del Taillón. En aquest camí, a la nostra dreta hi podem descobrir les restes de les glaceres dels Gabietos i del Taillón. Anem seguint per sender ben fressat, planer, a cops creuant zones pedregoses, a cops per roca mes viva.
El sender no s'enfila fins que trobem el rierol que davalla de la glacera del Taillón. En aquest punt el camí no queda massa clar i cadascú creua el rierol per on millor li sembla, tot i que cal anar amb un xic de compte ja que no hi ha cap pas evident. A partir d’aquí el camí ja, s'enfila dret , fent alguna ziga-zaga i cap al coll des Sarradets. Girant la vista cap al nostre darrere Gaudim d'una vista genial sobre el Vignemale i la seva glacera.
Un cop al coll ja veiem el refugi de Sarradets, així com ja comencem a gaudir de les primeres panoràmiques sobre la Bretxa de Rotllan. Poc abans d'encarar el darrer tram per congesta de neu cap a la bretxa el camí arriba a una zona plana de lloses que permet un respir i la més espectacular vista de la Bretxa en la seva totalitat. És el lloc idoni per aturar-se i gaudir d'aquesta meravella natural, mítica i històrica. Anem a cercar la senda fressada que, per la banda dreta de la congesta, va flanquejant fins assolir còmodament la Bretxa.
Indret espectacular i únic. La osca al mur de cims que superen els 3.000 metres des dels seus peus pren tota la magnitud. Cap al nord albirarem en primer terme el pic de Sarradets i tota la resta de cims occitans tan lluny com abasta la nostra vista. Cap al sud ja se'ns obren les terres aragoneses. En destaca, no massa lluny, l'espectacular congost format per la vall d'Ordesa.
Malauradament hi bufa un vent fort i, el que és pitjor, aquest vent veiem com està arrossegant boires. Així doncs decidim no perdre més temps i reiniciar la marxa.
Seguim les fites i el sender vers ponent (O) que va resseguint el mur rocallós per la part espanyola, i per tant, deixant-lo sempre a la nostra dreta. Si parem un moment i mirem a la nostra esquena veurem com destaca la torre de Marboré per sobre d'aquest entorn extremadament rocós.
Al cap de ben poc d'aquest flanqueig ja observarem en la distància la curiosa i solitària forma del Dedo. Ens hi anirem apropant en ascens progressiu per un terreny a trams un xic descompost.
Arribem a l'altra bretxa anomenada la Falsa Bretxa, ja que de fet és el final del mur rocallós dels Marboré, però que per la presència del Dedo, separat d'aquest fa l'efecte d'una nova bretxa. El Dedo el superem per la banda occitana deixant-lo a la nostra esquerra. Hem de posar alguna mà, però res complicat. Mentre el superem ja podem veure el cim del Taillón, que destaca pel canvi de colors dels seus vessants. Roig al nord, grisós al sud. Des d'aquí ja s'observa que el tram final fins al cim és una senzilla caminada pel llom carener del massís. El camí està molt ben fressat i no té pèrdua. Val la pena, en aquest camí, fer una aturada i mirar enrere ja que hi podrem distingir en la distància el Mont Perdut i la seva famosa escupidera!
El Taillón és possiblement un dels tres mils més senzills del Pirineu ja que no ens ha presentat absolutament cap dificultat en tot el seu recorregut.
Mentre hem anat fent aquest ascens final, enmig de fortes ventades, hem vist com el cim del Mont Perdut ja ha quedat engolit per la boira. De moment a la zona del Taillón encara en som fora, així que gaudim de les seves espectaculars panoràmiques, des del coll de Tentes, i el Vinhamala més enllà, a l’esmentat Mont Perdut i la vall d'Ordesa, o l'espectacular cresta dels Gabietos.
Però mentre anem gaudint de l'espectacle muntanyenc, la boira ens engoleix definitivament. Ja no veiem absolutament res al nostre voltant i el vent i el fred ens expulsen del cim i decidim retornar sobre les nostres passes.
Dormim a Gavarnie i l’endemà ja sortim cap a Bielsa, però abans pugem a la presa de Urdiceto. Dinem a Bielsa i ja de tornada a casa. Han sigut uns pocs dies però molt ben aprofitats i el temps ens ha acompanyat.
josep fortià tor
Si teniu mes ganes de llegir sobre en Henry Russell i les coves, podeu entrar als enllaços que us poso:
