Pic de Prat de Bacivers – Estany de Coma Mitjana – Pic de l’Infern – Cabana de Tirapits – Coll de la Marrana.
A la comarca nord-catalana del Conflent, vora la divisòria carenenca que pel sud la separa del Ripollès, hi ha la coma de Bacivers, important vall que recull totes les aigües del circ de Morenç i el circ de Bacivers per portar-les al riu de Carançà a la seva vegada afluent per la dreta de la Tet. Sota del circ de Bacivers hi ha el famós Estany de Bacivers, un dels estanys més bonics del Pirineu Oriental i més assequibles des del vessant del Ripollès.
Avui tornarem a aquests racons per completar la ruta que vàrem fer ara fa un any i de la que ens varen quedar pendents dos fites. Fer el Pic de Prat de Bacivers i el Pic de l’Infern pujant des de l’estany de Coma Mitjana. També avui es el primer dia que porto al Pirineu el meu “soci”, en Torb (un llaurador de quasi 4 anys i que ha sortit d’una protectora).
Com llavors, sortim de Vallter i pugem al Coll de la Geganta. Un cop dalt, el camí davalla lleugerament en direcció nord-oest dirigint-se a l’encara invisible estany de Bacivers. L’estany no es veu fins superar un petit promontori ja situats als peus de Bastiments i el Pic de Bacivers. Ens apropem fins a la riba de l’estany i després ens dirigim cap a una Barraca de pastor situada a uns 300 metres al nord de l’estany, es tracta d’un refugi petit però que sembla força sòlid.
Aquest petit aixopluc, útil per a un parell de persones com a molt i estirades (millor una), força precari, no és més que un amuntegament de pedres fet expressament per a protegir-se del vent i de les tempestes en un indret força apartat de millors refugis. De fet, al punt on és situat de pedres no en falten ja que és emplaçat pràcticament a sota d’una tartera. El que està clar és que qui l’ha fet, tenia bons coneixements constructius en pedra i cabanes de pastors. Cal donar les gracies a qui va fer aquest bivac, que de ben segur ha servit per a què algun excursionista sorprès per la tempesta o el vent, pogués aixoplugar-se de la intempèrie.
Pel costat de la barraca hi passa el camí que ens permet pujar al Cim de Bacivers. La pujada és forta però poc a poc anem guanyant vista sobre el circ de Bacivers i finalment arribem al cap d’amunt. Ja només cal girar a l’esquerra i pujar per uns grans blocs de granit per assolir el cim del Pic de Prat de Bacivers (2.844 m.). Al cim trobem un petit “paravents” fet amb rocs. La vista sobre el Canigó és complerta. Seguim per la carena que uneix el Pic de Bacivers amb Bastiments. La creuarem i al arribar al Coll De Bacivers començarem la baixada cap a la nostra dreta. Primer per sobre de les pedres i més avall seguint les zones herbades per anar a trobar l'Estany de Coma Mitjana on agafarem el rastre que segueix el rec que baixa de la Collada de Coma Mitjana i que ens portarà a trobar l'Estany de Dalt de Coma Mitjana. Naturalment com a bon llaurador aquí en Torb es dona un bany amb neu als marges de l’estany.
Continuem pujant en direcció sud-oest en direcció al Coll de l'Infern per pujar al caire de la muntanya que baixa del Pic. Però no veiem possible que en Torb pugui passar alguns passos de la cresta i decidim pujar en diagonal pel mig de la vessant que te forta inclinació. Domes en un punt tenim una petita dificultat per uns blocs grossos que ens barren el pas i el tram final que es molt dret. Tot i axis arribem sense cap major dificultat al camí que venint del Freser va cap el cim de l’Infern.
El Pic de l´Infern té interès per la seva forma piramidal, amb una cara nord on hi ha vies d´escalada, per la seva vista sobre les valls franceses, i pel seu nom. Forma part de les muntanyes amb misteri, com el pic de les Bruixes i el Pla Jugador; muntanyes que han estat marcades per pseudo-llegendes sobre la por i les bruixes. El seu nom original podria ser Malinfern ja que aquesta zona manifesta uns grans i accidentats desnivells, fent-ne gairebé impracticable el seu recorregut, essent, metafòricament un veritable infern pels pastors que havien d’anar-hi a buscar algun cap de bestiar.
Des del Pic de l´Infern, grandiosa vista. El pic està coronat per una creu, i des d´allà es pot veure bona part del Pirineu Oriental, des de Canigó fins el Puigmal, les valls de la cara nord de Carançà i de Coma Mitjana, i un feix de muntanyes llunyanes, des del pic Carlit i el pic Peric, a la Cerdanya francesa, fins al Montseny, Montserrat, o la Mare de Déu del Mont. La part més espectacular és la de les valls de Carançà i de la Coma de l´Infern, al peu mateix del pic. Aquesta coma, amb tres petits llacs, és un dels indrets més solitaris del Pirineu; és una cara nord, i per la seva alçada és un lloc difícil per la supervivència d´éssers vius, sense herba, amb només rocs caiguts de la descomposició de la muntanya. Fins i tot els isards, als que agrada saltar de roc en roc, queden una mica allunyats d´aquest lloc en no trobar-hi menjar. La Coma de l´Infern és un lloc excel·lent per anar-hi des del llac gran de Carançà, i encara millor fer-la per l´aresta que condueix finalment al pic de l´Infern. Us asseguro que és del millor que tenim a casa nostra!
Baixem del pic i agafem en direcció SO per anar cap a la Barraca de Tirapits. Com el temps es bo i el terreny en molt bones condicions ja baixem a agafar el GR11 molt abans del Portell. Tan sols haver passat el petit tram dels rocs blancs, on en Torb ha de tornar a fer alguna filigrana per buscar un pas per ell. A mitja baixada ens parem per menjar una mica i tornar a agafar el camí. Ara ja seguint el GR11 passem per els Aigols Podrits i tornem a pujar fins arribar al Coll de la Marrana.
He llegit en un escrit de un altre caminant aquesta llegenda sobre el Coll de la Marrana. - En el nostre Pirineu, concretament a la regió de Núria, hi ha una amplia collada que separa el Pic de Bastiments del Gra de Fajol. Des de temps immemorials s’anomena el Coll de la Marrana. - L’origen d’aquest nom és precisament el motiu de la llegenda. - Conta la veu popular que en Rotllà, el llegendari lloctinent de Carlemany, després d’haver vençut el gegant moro Ferragut i haver reembarcat novament els alarbs al port d’Argelers, s’enfrontà amb un nou exèrcit sarraí que per terra es disposava a saltar el Pirineu. - L’escenari d’aquestes lluites fou precisament aquest famós coll. - Brandant la seva pesada i terrible maça de guerra, en Rotllà es llança amb els seus homes contra l’horda musulmana. - En finalitzà el dia la desfeta de sarraïns era esgarrifosa. - En el camp només quedà viva una formidable marrana, molt estimada i ben atesa pels sarraïns. -Rotllà: Demà la sacrificarem i ens la menjarem per a celebrar la victòria d’avui. - Quan l’endemà les primeres llums del dia anaven arraconant la fosca dels cims pirinencs... -Guerrer: Rotllà! No sé com ha estat, però el coll torna a estar ple d’alarbs! - Efectivament. - L’incansable Rotllà tornà a enfrontar-se amb l’exèrcit sarraí ... - Novament obtingueren la Victoria, - Rotllà: Dues batalles guanyades, llàstima que no hi hagi dues marranes per a celebrar-ho com cal... - Però l’endemà... - Guerrer: Rotllà! Rotllà! el coll torna a estar ple de moros. - I durant sis dies, consecutius es repetiren els mateixos fets ... - La nit del sisè dia, Rotllà decidí esbrinar d’on sortien tants alarbs i s’adreçà a la collada. El que veié el deixà glaçat... - Rotllà: Per tots els vents del nord! Què és això...? - Allò que va descobrir l’astorat Rotllà fou la prodigiosa transformació de la marrana en una bruixa geperuda que visitava un a un tots els moros morts, els untava amb una potinga estranya i després recitava un encanteri misteriós que feia aixecar els morts, forts i novament disposats per al combat. - En adonar-se del fet, Rotllà va esperar que despuntés el dia i en començar el combat resseguí el camp cercant la marrana. Així que aquesta fou localitzada, li clavà una formidable bescollada que la matà. - Tot seguit arremeté contra els alarbs, aquesta vegada fou fàcil poder-los vèncer, ja que en veure morta la marrana perderen l’ànim de defensar-se i prorromperen en un gran plor que segons els uns fou l’origen del riu Fresser, i segons uns altres aquest riu prengué el seu nom de la gran FRESSA que aixecaran els alarbs abans de morir. - Malgrat haver vençut els alarbs, Rotllà es lamentava de la seva mala sort - Rotllà: Vatua món!. Mireu que estic de pega. Tants dies batallant i no poder celebrar la victòria amb un bon àpat! Perquè de la marrana embruixada qualsevol se’n menja un tros! - En no poder menjar-se la marrana, en Rotllà li llançà una maledicció... - Rotllà: Maleïda sigues! ... així et converteixis en una penya i totes les tempestes del Pirineu llencin els seus llamps damunt teu! - Diu la llegenda que així fou, efectivament. La marrana esdevingué una gran penya que hom podia veure fins no fa gaire, però... la cobdícia feu arribar al COLL DE LA MARRANA uns homes que pensant trobar en la penya un gran tresor, no pararen fins a esmicolar-la. Avui ja només en queda el record.
Baixem cap a Ull de Ter, on diuen que un pastor va perdre una carbassa per dur-hi aigua i que, en ser màgica, no s’acaba mai de buidar. En aquest indret de molleres neix el riu Ter que, després de fer un recorregut de 208 km, desembocarà a la mediterrània platja de Pals.
josep fortià tor
Fitxa tècnica .
Sortida aparcament Vallter (2160m) 8:03h – Estany de Bacivers (2608m) 1:40h – (esmorzar 20 min) – Pic de Prat de Bacivers (2815m) 2:30h – Estany Coma Mitjana (2579m) 3:33h – Pic de l’Infern (2862m) 4:25h – (dinar 30 min) – Cabana de Tirapits – Coll de la Marrana (2538m) 6:30h – Aparcament 7:22h. – Recorregut 14,12km – Ascensió acumulada 1120m
