Mines de Costabona- Costabona – 20/09/2018

Mines de Costabona- Costabona – 20/09/2018

Avui sortim amb la idea de anar a visitar les mines de Costabona i fer una volta a aquest cim arribant a la cabanya de l’Ullat i la barraca de la Coma del Tec. Durant molts anys he pujat moltes vegades al Costabona però encara no he visitat mai les mines que es troben a la vessant francesa, concretament al SE del mateix Costabona. Per això, avui fem el cim d’aquesta muntanya per aquesta ruta i per un camí molt poc transitat.

Al arribar a la Collada Fonda, per una indisposició meva decidim escurçar la ruta i anar domes a les mines, pujar el Costabona i baixar al Coll de Pal i tornar a l punt des de on hem sortit

Sortim de la Collada Fonda tot seguint el filat en direcció nord fins passades les Roques d'en Mercer. Abans d’arribar-hi trobem un petit grup de vaques ajagudes, però al costat en veiem una d’estirada que esta morta, de poc. Encara esta quasi entera, domes te unes ferides a la part de sota.

Un cop hem sobrepassat les Roques d’en Mercer ens separem del filat i anem en direcció al nord-est per anar a buscar la carena de la Serra de Finestrol, procurant no perdre altura, per anar a sortir el peu de les mines del Costabona. Aquest tros no té un camí definit i anem seguint petits rastres del bestiar i la ruta que ens marca el track que hem gravat. Un cop arribem a la Serra de Finestrol que baixa del Costabona cap a Coll d’Ares i que fa de línia fronterera, ja entrem a França i al ser cara nord deixem el prats per entrar en bosc de pins. Travessem el Clot de la Solaneta en una raconada. A l’altre costat ja es veu la terra moguda de la escombrera de les mines i després de una curta pujada ja trobem les restes del camí - que marxa de pla amb lleugera baixada per sobre l'escombrera i que varen fer pels treballs a les mines. Aquesta antiga pista, avui intransitable però perfectament dibuixada al vessant de la muntanya, i les escombreres de cada forat d’extracció, ens indiquen amb claredat el punt del nostre objectiu.

En poca estona ja som davant de les restes del que havien estat unes senzilles i ínfimes instal·lacions mineres, on es va treballar entre els anys 1954 i 1958. Ens parem una mica per veure les restes de les antigues instal·lacions i ens podem fer una idea de les condicions de vida i de la duresa del treball d’aquells minaires avui ja gairebé oblidats.

Encara avui, enmig de l’herba, descobrim la presència d’algun dels raïls per on circulaven les vagonetes que transportaven el mineral i, més enllà, trobem la base i els fonaments de les edificacions on vivien els miners.

Segons el Sérvice géologique regional Languedoc-Roussillon, Montpellier, es van extreure d’aquestes mines algunes tones (unes 5.000) de scheelita o mena de tungstè. El tungstè, també conegut com a wolframi.

Gràcies a la seva gran ductilitat, la seva bona conductivitat elèctrica i el seu elevat punt de fusió, resulta especialment adequat per fabricar filaments de làmpades d’incandescència, per a resistències de forns elèctrics, pantalles florescents i roba ignífuga.

La duresa del tungstè i la seva alta densitat li donen aplicacions militars, ja que és útil en projectils de penetració.

La raó d’aquestes mines sembla que va ser uns treballs de prospecció de tungstè que es van portar a terme a partir de l'any 1951 durant uns 6 anys, desmantellant-se definitivament l'any 1966. Sembla que s'hi van fer 5 nivells, amb un total de 5,8 km de galeries entre comunicacions i sondatges. Actualment les galeries no són accessibles i pràcticament totes les boques estan enfonsades, restant-ne només indicis de moltes d'elles. A l’entorn del Costabona hi hagué prospeccions i explotacions mineres des de l’any 1889 fins al 1958.

Ara deixem les mines i anem cap el cim. A partir d’aquí la pujada per la Solaneta, es una mica forta, però el camí és bo, fressat, marcat amb senyals grocs i, fent giragonses, ens deixa al mateix cim. Abans d’arribar-hi, ens trobem un reduït ramat d’ovelles que ja ha fet la seva residencia d’estiu en aquest lloc. Jo en les ultimes pujades els hi he trobat sempre.

Comencem a baixar en direcció est cap el Coll de Pal, però abans d’arribar-hi ens pararem a la placa i al rellotge de sol gravat en una roca que hi ha com a monument al Meridià Verd. El meridià verd és una iniciativa per commemorar la mesura del meridià de París que va servir de base per definir la unitat del metre. El meridià verd va des de Dunkerque, al mar del Nord, fins a la platja d'Ocata, al Masnou. En concret, és el meridià situat a 2° 20′ 14,025″ a l'est del meridià de Greenwich.

Com passa molt sovint a algú li feia nosa aquest rellotge i de un cop de peu han destrossat el petita llosa que feia d’agulla del rellotge. Jo la he vist sencera i puc afirmar que la hora que marcava era la bona.

Un cop al Coll fem un gir de 180 graus i ens dirigim en

direcció sud-est i per sobre el Refugi del Costabona a buscar el GR 11.6 que pel costat del filat ens porta, tornant a passar per les Roques d’en Mercer, a la Collada Fonda on hem deixat el cotxe.

A mesura que anem baixant ja veiem de lluny uns voltors volant en cercle per sobre on hem trobat aquest mati aquella vaca morta. Els que veiem volant no es sorpresa. Es natural. La sorpresa va ser que al apropar-nos al lloc es varen enlairar , al menys una cinquantena d’aquests carronyaires . Va ser un enlairament espectacular. Mai n’havia vist tants de junts i de tant a prop.

josep fortià

Veure fotos.

Enllaç amb el track.