Circ de Concròs – Roca Colom – Costabona –
Avui farem una ruta poc freqüentada per pujar a Roca Colom i anar fins el Costabona. Pujarem pel Circ de Concròs que juntament amb el circ de Coma Ermada, és un dels pocs circs glacials situats al vessant sud del Pirineu. Sembla que el nom li pot venir de la seva forma concavada o també semblant a un gresol (recipient per recollir el metall fos o també el vas en que hom posava oli o mes blens i que servia de llum). Cal esmentar també que, al circ de Concròs, hi viuen moltes marmotes. De fet, era l’únic indret del Pirineu Oriental on, cap als anys 80, se’n podien veure. Els francesos van reintroduir-la al seu territori i aquesta va anar repoblant els prats alpins d’ambdós vessants.
El punt de sortida es a la pista que va de Setcases a Espinavell. A uns dos km. i en un revol hi desemboquen tres torrents: el de la Llosa, el de Concròs i el de la Baga de Ventaiola, en aquest ordre, i tenim un petit espai per deixar el cotxe. Es el Serrat de l’Ocell.
Tot i que el destí final és remuntar el de Concròs en el seu tram final, de moment no el seguim si no que pugem pel camí que es veu a la dreta (al final del tram apte com aparcament) i que puja seguint el curs del torrent de la Baga de Ventaiola. Així doncs comencem a pujar per un camí fresat i paral·lel al torrent que passa en un parell de punts per sota d’arbres caiguts. Avancem entre pi negre i uns metres més enllà s’endevina un corriol que puja a l’esquerra allunyant-se de la llera del torrent. Deixem doncs el torrent i ascendim, sempre per dins del bosc, els pocs metres que ens separen d’aquest camí i que amb tota seguretat és el llit sec d’algun torrent de pluja. Seguim el camí ascendent marcat per aquest torrent. Quan aquesta llera es fa poc evident girem lleugerament a l’esquerra i tornem a caçar el llit de les torrenteres de pluja que seguim sempre cap amunt.
Finalment deixem la llera de les torrenteres i arribem a una zona plana de grans blocs de pedra. Aquesta és la zona coneguda com el Pla dels Esqueixats. Pugem les zones de rocs i anem a sortir a una petita tartera que ja dona pas a la veritable tartera composada de grans blocs de granit. La grandària dels blocs fa que sigui senzill progressar per ella i la seva amplitud ens permet donar un cop d’ull d’una part del camí que hem recorregut. En arribar al final d’aquesta tartera i quan els blocs de granit comencen a disminuir de mida ens apropem al marge esquerre per anar a agafar un petit camí que s’endinsa al bosc i que ens porta a una segona tartera i tot seguit de nou dins el bosc. En pocs metres sortim d’entre els arbres i veiem el torrent del Concròs amb unes fites que ens conviden a creuar-lo. Aquí ens unim al que probablement sigui el camí normal. Des d’aquí podem albirar per primer cop la part superior del circ de Concròs.
Arribem a la font del Concròs. Es tracta d’un brollador situat en el punt d’intersecció del que probablement siguin dues de les lleres dels rierols generats durant la primavera pel desglaç. Seguim amunt i en pocs metres arribem al centre del circ de Concròs. Cal destacar que en aquest indret s’hi troba la congesta de neu més oriental que, en anys de molta neu i estius suaus, pot romandre tot l’any. Es tracta de la congesta de la Llossa. Poc a poc anem entrant en els antics dominis de la glacera que el va originar…
Aquí es forma a la primavera un petit estany fruit del desglaç però que ara no és més que roques i una petita bassa. Des d’aquest punt podem contemplar totalment el circ de Concròs que ocupa més de 180 graus d’angle de visió. Si ens encarem al nord al davant tenim les Roques Blanques i la Portella de tres corredors que ens permetrien pujar fins a la part alta del circ (tots ells costeruts) però decidim fer-ho pel corredor que veiem a l’esquerra del Roca Colom doncs és la tartera amb més herba. Ens dirigim doncs cap aquest punt per iniciar l’ascensió. El pendent és fort i la marxa, per tant, lenta. Tot i això podem gaudir amb la vista de la llunyana Montserrat i, a mida que pugem, podem descansar els bessons mentre contemplem com guanyem vista sobre el Bastiments, el Gra de Fajol i la zona d’Ulldeter.
Mentre pugem, el circ de Concròs es presenta majestuós i sembla una porta a una zona totalment diferent de la que hem deixat més avall, sense arbres i totalment pirinenca. Al final de la pujada finalment sortim a la plana que hi ha als peus de la Roca Colom i ascendim els pocs metres que ens separen del seu cim. Des d’aquí tenim una bona vista de la zona d’Ulldeter. Encara que no ho sembli aquest és el punt més alt de la ruta ja que la Roca Colom supera en alçada al Costabona en una cinquantena de metres.
Parlant del Roca Colom, segons alguns autors, aquest nom se li va donar per l’abundància de coloms que hi havia al seu entorn. Segurament, allò que els lingüistes anomenaven coloms eren, en realitat, perdius blanques, com efectivament passa en la realitat… No és rar poder observar exemplars de perdiu blanca en aquestes altures.
Des d’aquí el camí al Costabona és clar, ja que el cim destaca en direcció E. i només cal resseguir la carena que tenim a la dreta per tal d’arribar-hi. Passem uns metres al N del Coll de Pal i busquem el rellotge de sol gravat en una roca i al costat una roca amb la inscripció “ Benvinguts sigueu sobre el pas de la meridiana”. Ara ja no es pot llegir. Tot això al costat de una gran pila de pedres que ens indica que estem al Meridià de Paris, que va servir per determinar la longitud del metre. Estem a 2º 20’ 15” a l est del de Greenwich. Seguim en direcció E i acabem la pujada al cim.
Aquest cim és el darrer, abans d’arribar al mar, amb una alçada superior als 2000 m (gaire be 2500m). Això fa que la seva vista en direcció al mar sigui privilegiada. Podem veure el Montgrí o Roses i albirar la costa de Colliure. Naturalment aquest és també un excel·lent mirador del Canigó.
Per reprendre el camí de tornada anem cap el Coll de Pal on podem veure les restes d’uns pals que assenyalen que per aquí passa el conegut meridià.
Resum de la Llegenda del Coll de Pal, que va escriure Enrique Carbó.
El Coll de Pal era utilitzat pels pastors i pelegrins que tornaven de les termes de La Preste. Fa molt de temps un caminant sortia dels banys i encaminava cap el Coll, advertit de la seva poca dificultat. Era ja de tarda i el ve agafar una turmenta de neu i vent que cada vegada era mes intensa. Va anar seguint el camí, cada vegada mes fosc, amb mes neu i fred fins que el olor de una sopa el va guiar a una cabana on s’havien refugiat els pastors dels remats de ovelles que per allà pasturaven. Quan va arribar, quedava poca sopa i poc caliu, però els pastors no el varen deixar passar. Va sortir i es va arraulir a la mica de recés de una roca, mentre anava refermant la nevada i el vent es feia mes fort. Allà va quedar congelat fins que a l’endemà pel mati al passar algú i veure el que sobresortia de la neu el va enterrar. Des de llavors hi ha sol a la seva tomba. Mes enllà a la ribera del Tech, els pastors mai varen saber el seu final: ells i els seus remats s’havien convertit en pedres.
El descens per la carena de la Serra de Balmeta és molt agradable ja que transcorre entre prats i pins baixos. Durant el camí de baixada trobarem una petita collada i darrera seu un petit turonet que travessem. El camí és senzill: cal seguir en el possible la carena.
Una vegada localitzat el corriol només cal seguir-lo per arribar en poca estona a la pista d’Espinavell. Nosaltres hem de girar a la dreta a la pista per tal de tornar al punt d’inici de la ruta. A partir d’aquí el camí el fem còmodament i sense gaires entrebancs ja que es tracta d’una pista poc transitada. Veiem a l’esquerra i per sobre del camí les ruïnes de la Cabana d’en Garidà. Seguim per la pista i més endavant deixem a l’esquerra Cal Frare, deshabitada, per arribar finalment al punt d’inici de la nostra ruta.
josep fortià tor
Fitxa tècnica.
Serrat de l’Ocell (1594m) 9:03h. – (esmorzar 25min) - Roca Colom (2507m) 4:50h. – Costabona (2465m) 5:20h –( dinar 16 min) – Coll de la Balmeta (1975m) 6.50h – Serrat de l’Ocell 7:43h.- Recorregut 13,3km. –Ascensió acumulada 1067m.
S’ha fet llarg de hores per la impossibilitat de trobar camí senyalat.
