top of page

La Vajol-Pic de les Salines-Castell de Cabrera-17-11-2019

La Vajol-Coll de Lli-Les Illes-Ermita del Remei- La Selva-Coll de Cirerers- Pic de les Salines- Ermita de les Salines-Castell de Cabrera. 17-11-2019

Avui anem a fer una volta per la Ruta del exili per conèixer una mica aquestes contrades. Es per si les hem de fer servir aviat. Al pas que anem.....


Ens arribem a La Vajol i deixem el cotxe en un trencant que hi ha uns 1200 m passat el poble, a la carretera que puja al Coll de la Manrella. Lloc on hi ha el monument a Lluis Companys..


La Vajol te una gran importància en els esdeveniments del final de la guerra Civil.

Els moments més intensos de la història de La Vajol es desenvolupen durant la segona meitat de la Guerra Civil espanyola. A mitjans de 1937, el President del Govern de la República, Juan Negrín, va trobar en La Vajol un indret ideal per guardar el tresor de la República en cas de perdre la guerra. La Vajol era una petita població fronterera amb França, de difícil accés i que tenia unes mines subterrànies de talc, on es podien guardar elements de valor. Per això, cap a final de 1937, Negrín va confiscar la Mina Canta als germans Giralt Canta i, sota l'estricte control del seu fill, Juan Negrín Júnior, es comencen les obres d'adaptació de la mina per poder albergar l'or de la República i obres d'art provinents del Prado. Negrín, doncs, va fer venir obrers de Cartagena per construir un edifici de tres plantes sobre les mines, que encara es conserva, i una cambra cuirassada gairebé indestructible pels possibles bombardeigs. La mina estava sota la responsabilitat directa i vigilància absoluta del Ministre d'Economia i Hisenda, Méndez Aspe. Els historiadors estimen que el tresor estaria valorat en 500 milions de pessetes, que al contravalor actual serien, aproximadament, 500 milions d'euros.

El mateix President del Govern, Juan Negrín, també es va instal·lar a La Vajol aquests últims dies de la Guerra Civil, concretament al mas de Can Barris. Més tard, s'hi va instal·lar també l'Estat Major, el Ministre d'Estat i altres membres del Govern -el President de la Generalitat, Lluís Companys, i el lehendakari, José Antonio Aguirre, estaven instal·lats al veí poble d'Agullana, a Can Parxers. El dia 1 de febrer del 1939, hi arribà el President de la República, Manuel Azaña. Per tant, La Vajol, va ser l'última capital d'Espanya[1] en temps de la II República. La nit del 4 al 5 de febrer, Azaña s'exilià cap a França, una hora abans que ho fera Lluís Companys i José Antonio Aguirre. Tots tres van acabar travessant la frontera pel Coll de Lli fins a arribar a Les Illes, ja en terres franceses.


Les obres d'art que hi havia guardades a la mina foren posteriorment traslladades a la Societat de Nacions a Suïssa. I, pel que fa al tresor de la República, va ser embarcat cap a Mèxic amb el vaixell "Vita". Tot i això, diu la llegenda que van entrar a la mina set camions però sols sis van arribar a França. Per tant, encara hi ha caça-tresors que de tant en tant es veuen per La Vajol, buscant aquest setè camió carregat de lingots d'or.


Si voleu llegir un bon relat del “setè camió” aneu a aquest enllaç de Ramon Codina:


Si voleu passar una estona amb una informació mes amplia podeu anar al escrit de Salomó Marques en un treball de la UdG.


Ens equipem i anem per la pista forestal que comença aquí i que amb moderada pendent ascendent passa per la Font del Cu-cut i, més amunt, arriba a un petit mas. Tenim informació de primera ma, ja que l’Albert que forma part del equip , es contractista d’obres i va estar quatre anys treballant en aquesta zona. Ell va restaurar Can Barris i també aquest mas de Coll de Lli i ens diu que inicialment solament era per guardar la petita maquinaria i eines per les tasques dels camps, prats i boscos.

En aquest punt trobem un sender cap a la dreta en direcció al poble francès de Les Illes i deixem la pista. Uns metres més endavant hi ha una petita esplanada amb una tanca de filferro que marca la frontera amb l’Estat francès. En aquests moments som al cim del Coll de Lli, on hi ha una placa en memòria dels tres presidents que, camí de l’exili, van passar per aquest punt.

Seguim tot recte, per un camí descendent de poca dificultat que passa pel mig d’un bosc de faigs i castanyers, i que ara està completament cobert de fulles que dificulten el pas. L’última part de la ruta és de propietat privada i cal passar per un lateral del camí resseguint un rierol.

Poc després ja arribem al nucli de Les Illes, on van arribar els exiliats que van passar pel Coll de Lli. El primer edifici que trobem és l’hostal dels Trabucaires, un establiment amb història on, segons expliquen els habitants de la zona, el President Companys s’hi va allotjar i al moment de marxar la mestressa li va fer una truita que no va poder pagar perquè no portava diners. Per la zona encara es diu que els catalans devem una truita.


Les Illes fou, al llarg de bona part del segle XIX seu d'emboscats, coneguts com a trabucaires (una cova propera, en el terme de Ceret, i l'hostal de les Illes porten aquest nom. Els trabucaires eren una quinzena de bandolers procedents del bàndol carlí que imposaren el seu domini en el Vallespir fins que caigueren, el 5 de maig del 1846, en una emboscada al Mas de l'Eloi de Cortsaví.


Travessem el poble, tot veien la quantitat de brossa que tenen apilada després del temporal de pluja que els hi va fer fa pocs dies, travessem el pont de la riera i tot seguit ja sortim a la carretera D-13 enquitranada que va fins a Ceret. Ara fem uns 3 km fins arribar a La Selva, on deixem la carretera per agafar un camí a la nostra esquerra. En lloc de camí hi ha una pista acabada de fer amb molt de fang i al mas hi ha un parell de retros. Anem pujant amb el terra molt fangós i sobretot amb una tala de castanyers, alguns centenaris, impressionant. Hi ha espais on no han deixat res. Pensava que això solament passava a casa nostra, però veiem que a l’altra costat de la frontera funcionen igual. Un cop arribem, suposo que al terme de la propietat del “talador” ja el camí es normal i amb el terra totalment cobert de castanyes. Quina quantitat de castanyes no aprofitades!! I, totes bones. En recollim alguna, però ja no estem per carregar mes pes. Ara anem pujant fent ziga-zagues per un bosc de faig molt maco i fins al Coll dels Cireres, on esmorzem. Una mica abans d’arribar ja comencem a trobar alguna senyal de neu. Acabat l’esmorzar ja agafem el camí que ens portarà al cim del pic de les Salines. Fins dalt el pic passem per una bonica fageda, típica de la vessant nord de l’Albera. I ara si que cada vegada augmenta el gruix de la neu i arribem a trobar, en alguns llocs prop de 30cm.

Arribem al cim del Pic de les Salines, amb unes vistes que abraça des de la Costa Brava, Empordà, Albera, Argelers.... Estem a la neu i contemplant les platges del nostre litoral i també les de la Catalunya nord.

Ara baixem cap el Coll del Pous, anomenat axis pels pous de glaç que hi varen haver en el seu moment. Ara també hi ha un dipòsit d’aigua per la carrega dels helicòpters en cas de incendi. Decidim no pujar al Moixer, ja que el dia es molt curt en aquesta època i ja agafem el camí que ens porta a Les Salines.

Arribats al santuari ens arribem fins la font dels tres “canyos” i aprofitant una mica de recés ens parem a dinar. Dinar curt i sense massa temps i ja agafem el camí de baixada cap a La Vajol. Pel camí trobem el Castell de Cabrera i ens desviem una mica per visitar la poca cosa que en queda. D’aquí es molt visible el Mas de Can Barris i les restes de la mina de calç.


El castell de Cabrera es troba damunt d’un penyal a 852m d’alçada, només era (i és) accessible pel costat nord; els altres es van construir arran d'un precipici que a migdia fa uns 65 m verticals. En resten tan sols murs o vestigis de murs de molt poca alçada. A l'angle sud-oest de la muralla hi ha una torre, de planta aproximadament quadrangular, que contenia la cisterna i que s'ha conservat fins a uns 4,5 m d'alçada tot i arrencar d'un nivell més baix de l'espadat. La construcció es pot datar als segles XI-XIV i formava part de la xarxa fronterera del Comtat de Besalú.

Sobre aquest castell s'ha transmès una bella llegenda relativa a la seva construcció, que, potser per les dificultats del lloc, atribueix a la intervenció del diable. Conta que en una època reculada hi havia dos germans moros, molt pobres però molt ambiciosos, que invocaren el dimoni perquè els ajudés. Satanàs hi accedí, però amb la condició que quan un d'ells morís, l'altre també moriria. S'hi avingueren i el dimoni els indicà que a la roca de Cabrera trobarien un gran tresor i, amb la seva ajuda, hi podrien bastir un castell. Trobaren el tresor i començaren a edificar el castell, però un dels sarraïns, temptat per l'enveja i la cobdícia, va començar a pensar que si el germà desapareixia, ell seria l'únic amo del tresor i del castell. Va deixar fluixa una bastida i el germà va caure per l'estimball. Tot seguit, va carregar el tresor en una gran caixa i va fugir a cavall, però el dimoni va entrar a la caixa i hi va fer un forat al fons, per on llançava les monedes sense que el moro se n'adonés i que convertí en pedres. El mal germà va morir del disgust de tornar-se a veure pobre. Diu que és per això que per aquella contrada hi ha tantes pedres arrodonides i planes, que la gent coneix com "pedres del diable". En realitat, són fòssils nummulits, que en altres llocs anomenen "dinerets de sant Pau", "ulls de santa Llúcia" o "pedretes de la Mare de Déu". Aquesta llegenda fou recollida per Joan Amades d'un cert Joan de les Vaques, rossellonès, el 1917.

Una altra llegenda pretén explicar la ruïna del castell i, literalment de retop, l'origen de Maçanet de Cabrenys. Conta que el gegant Rotllà, havent acabat d'expulsar els sarraïns del Pirineu, va decidir desfer-se de la barra o maça de ferro que emprava com a arma. Ja està massa net —exclamà— i la va llançar amb força sobrehumana des de la torre del castell de Cabrenys (o, en altres versions, des del pont de Ceret), tot recitant allà on la meva maça [o vara] caurà, Maçanet de Cabrenys es dirà [o serà]. La maça va rebotar tan violentament sobre la roca de Cabrera que hi va destruir el castell i va caure allà on ara hi ha la plaça major del poble de Maçanet, i on encara es conserva ben dreta la Maça d'en Rotllà.


Es diu també que les bruixes sortien cada divendres de la Vajol i anaven volant fins a Ceret, tot cantant aquesta tonada: "Al castell de Cabrera | cada dia toca el sol | per assolellar les banyes | dels cornuts de la Vajol. | Al castell de Cabrera | el sol hi toca matinet | per assolellar les banyes | dels cornuts de Maçanet".

josep fortià tor


Fitxa tècnica:

La Vajol (603m) 8:02h – Coll de Lli (705m) 0:17h – Les Illes (550m) 0:53h – el Cortal del Batlle – Mas La Selva (619m) 1:49h – Coll dels Cirerers (1006m) 2:59h – (esmorzar 25 min) – Puig de Les Salines (1340m) 4:20h – Coll dels Pous (1250m) 5:08h – Ermita de Les Salines (1094m) 5:31h – (dinar 25min) – Pla de les Creus – Castell de Cabrera (849m)6:46h – Coll de Lli 7:20h – La Vajol 7:39h. – Recorregut 19,3km – Ascensió acumulada 990m.









Tags:

POSTS RECIENTES:
BÚSQUEDA POR TAGS:
bottom of page