Refugi Malniu - Coll de Molleres – Molleres de Puigpedrós - Puigpedrós – Portella de Meranges – Molleres d’Engorgs - Refugi Folch i Girona – Coma Pregona – Refugi Malniu – Estany Malniu. 07/07/2020
Sortim de Puigcerdà, on hem fet nit, en direcció a Bellver de Cerdanya i un cop som a Gerd agafem el trencant que ens porta a Meranges. És una població molt antiga que es troba a 1.550 metres d’ altitud, on destaca la seva bonica església romànica dedicada a Sant Andreu. Travessem el poble i seguim una carretera de muntanya que ràpidament guanya altura i es transforma en una pista forestal que en uns 10 quilòmetres ens porta fins el Refugi de Malniu, on deixem el cotxe en el aparcament del refugi.
Un cop equipats comencem a caminar, sortint pel final de l’aparcament on un rètol ens indica el camí del Refugi d’Engorgs (GR 11) i del Puigpedrós, que inicialment es el mateix. El primer que trobem es l'estany Sec, un llac artificial que no s’ha de confondre amb l'estany de Malniu, i que malgrat el seu nom sempre té aigua. Passem un pontet de fusta per damunt d'un rierol que prové de l'estany. Seguim per uns tous, bonics i verdíssims prats, un d'ells dedicat a l'acampada i amb una pendent suau. A uns 20 minuts, amb el Pedradreta davant nostre, trobem una bifurcació de camins. Nosaltres agafem el de la dreta que ens portarà al Puigpedrós. Ara amb forta pujada i fen giragonses, arribem al Coll de les Molleres. Es un coll molt ample amb bonics prats i bestiar pasturant.
Les molleres son prats constantment xops d’aigua, que hom ha de travessar amb cura per no enfonsar els peus entre el tou de molses o d’herbes o ficar-los als petits clots que solen amagar. Ocupen aquells llocs en què el nivell de l’aigua freàtica es manté proper a la superfície, com són les clotades on s’acumula l’aigua de pluja o de la fosa de les neus, els planells on els rierols divaguen formant amples meandres, les vores dels estanys i dels corrents d’aigua calmosos.
Un cop passat el Coll, el sender es torna costerut i no dona un segon de treva. Anem pujant al costat de un menut rierol i travessant-ne altres que baixen del prats o “molleres” que trobarem més amunt. Amb una mica de esforç arribem a les Molleres de Puigpedrós, una zona humida plena de surgències d'aigua, aprofitades pels cavalls i vaques per a pasturar. Una mica mes endavant tenim el Planell de Campcardós.
Campcardós es un enorme prat penjat a 2.700 m d'alçada entre el Pic de les Molleres de Puigpedrós (SE), el Pedró de la Tosa (E) i el Puigpedrós (NO). Aquets grans prats són pasturats per gran quantitat de cavalls i vaques, que encara fa mes bucòlic el paisatge.
El Puigpedrós se’ns mostra com un agut cim format per uns blocs caòtics de roques. Particularitat que em va pensar en un mugró, donada la característica forma de pit de la muntanya. És aquest típic cim que per la perspectiva sembla estar davant nostre, a un tir de pedra, però conforme vas caminant sempre sembla estar a la mateixa distància. És una muntanya molt particular i amb un relleu molt curiós.
Uns 200 metres de desnivell més i arribem a la zona formada per blocs de granit, que lògicament donen nom a la muntanya, "puig-pedrós". Encara queden un parell de congestes de neu, molt petites però que donen el toc de Pirineus al cim.
Un petit esforç i sense dificultat i arribem al cim, Un cop a dalt ens trobem, un vèrtex geodèsic, una creu de ferro, el llibre de registres i les restes de un pessebre.
Des del cim tenim una magnífica panoràmica: el massís del Carlit, el Puigmal, la Tossa d'Alp, la serra de Moixerò o el circ d'Engorgs; al sud la serra del Cadí plena l'horitzó, i si ens fixem en l'oest, podem distingir la Pica d'Estats i l'Aneto. Paga la pena acostar-se cap al nord on hi ha, com ocorre a molts cims plans d'aquest tipus, l'altre cim del Puigpedrós. Una nova acumulació de blocs granítics amb una fita de pedres, des del qual tenim una bona vista dels cims andorrans, on destaca el Comapedrosa.
Abans d’abandonar aquest lloc ens acostem al NE per poder contemplar la Vall de Campcardós i la del riu Querol amb la carretera que ens portaria a el Pas de la Casa i també podem distingir els pobles de Porta i Querol.
Fem un descens ràpid cap al coll de la Portella de Meranges per una pedrera, arribant en uns 30 minuts a un piló, fita fronterera de granit (Gr-428) que ens verifica el bon camí. El coll (2.634 m) és un d'aquests magnífics punts estratègics on val la pena aturar-se i meravellar-se de Pirineus: Engorgs per una banda,i la carena que va al Roc Colom i al Peiraforca per l'altra. Des de la Portella caminem en direcció sud-oest per baixar ràpidament al Circ d'Engorgs.
Un cop estem una mica arrecerats del vent, fem una parada per esmorzar i de passada gaudir del paisatge que tenim al davant. El circ d’Engorgs amb els Pics d’Engorgs, la Tosseta de l’Esquella, la Portella d’Engorgs, encara amb una mica de neu, i els Bonys de Manyer. Al fons del circ els Estanys Llarg, dels Minyons, de la Portella... Aquests estanys o gorgs que donen nom al paratge, "en-gorgs", es varen formar gràcies a l’erosió dels glacials al circ i a la retirada d'aquests a la darrera glaciació. La característica faunística més destacable dels estanys d'Engorgs ha estat que no s'hi ha arribat a introduir cap espècie de peix, essent dels pocs estanys dels Pirineus que romanen en aquestes condicions. També podem veure ja el refugi de J. Folch i Girona.
Recuperades les forces tornem a agafar el camí i anem baixant , tot passant per trams plens de nerets florits i també de unes petites molleres. Al voltant dels estanys sentim com xiulen les marmotes i també veiem un petit remat d’isards, molt esquerps. Creuant el riu arribem al refugi lliure de J. Folch i Girona o dels Engorgs. Construït en 1953 i gestionat per la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC).
Joaquim Folch i Girona destacà com a geòleg i enginyer, impulsor de la mineria i la metal·lúrgia del plom a Catalunya. Va ser un col·laborador molt actiu de la Institució Catalana d'Història Natural i també del Centre Excursionista de Catalunya on impulsà el centre d'esports d'hivern de la Molina.
Deixem el refugi i anem a buscar el GR11 (102) . . Creuem un torrent a la seva riba esquerra i desprès d'arribar a una esplanada seguim un camí cap a l'est, paral·lel al riu Durán, que poc a poc va convertint-se en un sender una mica aeri per sobre el riu. Desprès d'un dur trencacames pujant i baixant, envoltats de bosc de pi negre, passem per Coma Pregona, voregem el Pedradreta i amb forta baixada pel bosc de Corniols, fins a trobar la bifurcació de camins per on hem passat el matí. Aquest tram desde el Refugi de Engorgs està molt ben senyalitzat, però en molt males condicions. Es fa molt pesat i amb la calor encara mes. Ara ja nomes ens queda baixar pels verds prats i arribem a l'estany Sec i al Refugi de Malniu.
Un cop arribats al Refugi, jo no vull marxar sense visitar l’Estany de Malniu. L’Albert ja hi ha estat dues vegades i pactem que ell es queda aquí i jo deixo la motxilla i agafo via cap l’estany.
Des de l'aparcament enfila per un corriol fins a la boscosa serra de l'Home Mort i arriba fins al proper estany de Malniu. L'estany d'origen glacial de Malniu, envoltat de pins i blocs de granit, és la joia de la corona del massís del Puigpedrós. El seu fàcil i ràpid accés des del refugi de Malniu l'han convertit en un indret molt transitat i, fins i tot, a voltes massificat. Tot i això, aquest indret sempre ens delecta amb el seu encant indiscutible.
Salut
josep fortià tor
Fitxa técnica:
Sortida Refugi Malniu (2124m) 6:12h - Coll de Molleres (2481m) 1:00h – Molleres de Puigpedrós - Puigpedrós (2915m) 2:35h – Portella de Meranges (2619m) 3:34h – (esmorzar 25 min) – Molleres d’Engorgs - Refugi Folch i Girona (2356m) 5:00h – Coma Pregona (2239m) 6:09h – Refugi Malniu 7:05h – Estany Malniu (2236m) 7:32h – (Fotos 10 min) - Refugi Malniu 8:03h. – Recorregut15,5 km. – Ascensió acumulada 1034m.
Ara, un parell de llegendes d’aquest estany:
A Cerdanya hi ha una llegenda molt coneguda que s’anomena “Les encantades de Malniu i la nit de Sant Silvestre”.
Diu aquesta llegenda que a l’estany de Malniu, a més de bruixes (“goges” en el parlar de la Cerdanya) també hi viuen unes “encantades”, que quan no hi ha ningú fan la seva bugada. Si algú, d’amagat, i amb moltes dificultats perquè les “encantades” sempre vigilen, pogués agafar un llençol es ben segur que es faria ric en abundància.
La nit de Sant Silvestre, les “encantades” es passegen per la Cerdanya -diu la llegenda- i si aconsegueixen entrar en una casa la gent els hi deixa preparar el sopar perquè saben que esdevindran rics i pròspers.
Això diu la llegenda.
I ara la segona:
Aldonça Rossa, una noia de Bellver que el 1619 va ser acusada de bruixa per un tribunal de la Inquisició, va assegurar durant el judici que, despullada i untada amb un ungüent, va sortir pel forat de la xemeneia d'una casa de Puigcerdà per anar a la coberta ,on l'esperaven un home molt ben abillat i dotze dones. Tots van volar damunt de fulles fins l'estany de Malniu, on van organitzar un sàbat (sarau de bruixes i bruixots acompanyats pel diable) amb altres homes i dones. Van beure, van menjar i es van divertir fent rotllanes al voltant del foc, inhalant vapors d'herbes, renegant de Déu, besant el cul del diable (aquest en forma de boc) i tenint-hi contacte carnal. Aquest estany sempre ha tingut relació a la Cerdanya amb la bruixeria...
