Llaés, la Cau, Milany, baumes Fleus i Teixidor. 13-03-2024

Llaés, Mare de Déu de la Cau, Castell de Milany, Milany, Bauma de Fleus, Burbau, Bauma de Teixidor, el Teixidor, Llaés. 13-03-2024

Anem fins a Santa Maria de Besora i quasi a final de la Vila surt una carretera per l’esquerra que indica direcció Ripoll. La carretera esta enquitranada, es estreta amb moltes corbes, però es especialment maco el bosc que l’envolta. Passem per el petit aparcament on deixar el cotxe per anar als Bufadors del Bevi i a mig camí ja arribem a Llaés.

Apartat de la zona urbana es troba un dels paratges més importants de Ripoll des del punt de vista històric i paisatgístic.

Sobre un turó de Sant Bartomeu trobem el castell de Llaés. Del qual se’n té noticia des de l’any 919. L’any 955 passà a dependre del Monestir de Sant Joan de les Abadesses. Sobre el mateix turó es construí una església que es consagrà l’abril del 961. L’església actual respon encara a les característiques d’aquest temple, però esta tant transformat que difícilment s’hi reconeix res del tipisme dels edificis romànics.

Actualment el castell és propietat privada i casa rural. L’església és a l’interior de la muralla que envolta les dues edificacions. Molt a prop del castell, a uns 800 metres a peu, hi ha el panteó, un monument construït en memòria dels setanta-quatre carrabiners i un oficial afusellats per ordre del general carlista Francesc Savalls el 1874, durant la Primera Guerra Carlina.

Hi ha un petit aparcament al costat de la carretera i aquí deixem el cotxe, ja que esta prohibit entrar mes endins. Comencem la ruta. Voltem el Castell i arribem al Hostal, ara abandonat i aquí tenim el primer entrebanc. Davant l’Hostal surten dos pistes, però hem d’agafar un corriol que surt al mig de totes dues. El camí està ben marcat, però en algun lloc es creua amb pistes fetes per treure llenya i hem tingut alguna petita errada que amb el GPS hem solucionat ràpidament. Bona eina!! . Us la recomano. Es un bosc esplèndid amb uns boixos que no han passat la plaga de la papallona del boix. I ja no parlem dels faigs. Es un camí que entusiasma, en especial un tram final.

Arribem al Santuari de la Mare de Deu del Cau, amb un dia esplèndid i serè. Realment sorprèn quan per primera vegada veus el Santuari de la Mare de Déu de la Cau. Poc fa pensar que es tracta d’un edifici religiós. No té cap signe extern dels que estem acostumats a  trobar en una ermita: ni campanar, ni absis… quasi res… la senzillesa més absoluta. Com si no tingués ganes de sobresortir ni destacar per res. L’entorn és magnífic: l’envolta una gran plana, i ajudat per la seva altitud, és especial la sensació de pau i tranquil·litat que s’hi respira.

La devoció popular atribuïa a la Mare de Déu de la Cau bona mà en matèria de casaments, fins el punt que les parets del Santuari havien estat atapeïdes de rams de núvia. Cal recordar el verset que diu:

Fadrina que va a la Cau,

torna amb promès;

i, als dos anys,

ja n’hi pugen tres.

Mare de Déu de la Cau, doneu-me marit, si us plau; sigui ronyós, pollós o tinyós, mentre marit fos.

També, i com a tradició molt arrelada en les contrades de Milany i Llaés, a la primavera s’hi celebrava un aplec.

Aquí fem parada i esmorzem i ja tornem a agafar la ruta cap el Castell de Milany. No es la pista que hi ha al darrera de la ermita. El corriol es al costat i està molt ben indicat. Anem seguint el corriol, sempre amb la joia per poder gaudir d’aquest bosc i amb unes vistes extraordinàries , sempre vigilats pel Pedraforca i el Pirineu. Tot ben nevat. Després de passar per la Font del Obi amb un magnífic faig , ja arribem al Pla del Castell de Milany i ens afanyem a conquerir-lo. Be, al que queda del castell.

La pri­me­ra men­ció del cas­tell és  l’any  1017, en la ins­ti­tu­ció del Bis­bat de Besa­lú, on entre les sig­na­tu­res apa­reix un tal “Ber­nar­di ex cas­tro Mala­mens­si”. Aquest moment és el pri­mer cop que apa­reix refe­ren­ci­at Milany com a cas­trum en la docu­men­ta­ció medi­e­val, la qual cosa por­ta a pen­sar que pos­si­ble­ment ja feia un temps que havia estat eri­git i que en el moment de la ins­ti­tu­ció del bis­bat de Besa­lú cons­ti­tu­ïa ja un punt juris­dic­ci­o­nal en el comtat. 

El Cas­tell de Milany té una impor­tàn­cia cab­dal en la his­tò­ria de Vidrà; la seva pro­tec­ció és la que garan­tia al ter­me la pau i la jus­tí­cia. El seu ter­me com­pre­nia els actu­als muni­ci­pis de Vall­fo­go­na i Vidrà amb totes les seves par­rò­qui­es, i tam­bé, tal vol­ta per agre­ga­ció poste­ri­or, el ter­me de Lla­ers amb el seu petit cas­tell.

Els pri­mers senyors de Milany foren els com­tes de Besa­lú. L’emplaçament fron­te­rer entre Besa­lú i Auso­na li dona­ren impor­tàn­cia essent per aques­ta cau­sa posat en penyo­ra en con­ve­nis entre els com­tes de Besa­lú i Bar­ce­lo­na. El cas­tell es va aban­do­nar a finals del s. XIV, quan va per­dre la seva fun­ció defen­si­va i la famí­lia va anar a Vall­fo­go­na, cer­cant una mane­ra de viu­re més còmo­da i pràc­ti­ca que la del castell. A ini­cis del s. XV, la zona va ser afec­ta­da per uns ter­ra­trè­mols que van der­ruir part del cas­tell i de l’església de Sant Pere de Milany, actu­al­ment des­a­pa­re­gu­da del tot. L’any 1462, els remen­ces aca­ben de fer mal­bé el poc que que­da­va en peu del castell.

 LLEGENDA DE L’HOME DELS MIL ANYS

El senyor de Milany, ric i pode­rós com era, i acos­tu­mat a tenir tot el que desit­ja­va, va mani­fes­tar més d’una vega­da que volia viu­re per sem­pre. Un bon dia va des­co­brir que no mori­ria men­tre no cre­més un tronc con­cret que havia de ser llen­çat al foc aquell mateix dia. El senyor va aga­far el tió i el va ama­gar en un lloc recòn­dit de les gol­fes del cas­tell per­què nin­gú pogués tro­bar-lo mai. Però els anys van anar pas­sant i ell veia com mori­en tots els seus éssers esti­mats fins al punt de no conèi­xer a cap dels habi­tants que lla­vors hi havia al seu cas­tell ni enten­dre la llen­gua en la què par­la­ven. Avor­rit de viu­re, anhe­la­va la mort, però no acon­se­guia tro­bar-la enca­ra que dei­xés de men­jar. Un bon dia arri­bà al cas­tell un savi que conei­xia llen­gües anti­gues, i els nous habi­tants li van par­lar del vellet. Des­prés de fer-li mol­tes pre­gun­tes va enten­dre que l’única cosa que dema­na­va l’ancià era que, per l’amor de Déu, des­tru­ïs­sin el tronc ama­gat a les gol­fes. Quan el foc va con­su­mir el tió, tam­bé va extin­gir-se la vida de l’home que havia vis­cut mil any .

Ara deixem el Castell i de baixada per el Serrat del Pedró arribem a la casa de Milany i anem cap la Bauma de Fleus i després a les Baumes de Teixidor. En l’escrit de l’anterior sortida ja trobareu detalls de totes dues.  Sortint de la del Teixidor ja anem cap a la casa del mateix nom. Veiem a la nostre esquerra el Morro del Quer amb la masia de Massats a sota. Passada la casa de Teixidor ja enfilem cap al tram final de la ruta fins a tornar a Llaés on donem per acabada aquesta sortida.

Podeu trobar detalls de les Baumes a aquest enllaç: Baumes

Fitxa técnica:

Sortida de Llaés (935m) 9:16h – Hostal- (buscar camí 10 min) – Torrent de la Cau – Coll Traver – Collet de la Solaneta – Boscos del Puig – Coll de l’Oli – Santuari de la Mare de Déu de la Cau (1326m) 1:38h – (esmorzar 18min) – Ras de la Cau – Collet de Valona – Faig de la Font de l’Obi – Coll de Milany – Pla del castell - Castell de Milany (1505m)  3:03h – (visita 25 min) – Serrat del Pedró -  Casa de Milany (1302m) 4h – Bauma dels Fleus (1154m) 4:45h – (dinar 20 min) – El Burbau (casa) - Bauma de Teixidor (1036m) 5:36h – El Teixidor (1058m) 6:05h – Llaés 6:42 h. (caminant unes 5:25h)– Recorregut 16,8km – Ascensió acumulada 764m –

Veure fotos:

Enllaç amb el track