Això era l’estiu de l’any 82, el mes d’agost. Amb en Lluis vàrem decidir anar al Perdiguero per la Vall d’Estós. Abans d’arribar a Benasque ens parem al poble de Graus i busquem una fleca on comprar el pa per aquests dies. En trobem una de oberta on fan un pa que fa molt bona pinta com per durar tres o quatre dies. Tampoc en comprem molt doncs pensem fer algun àpat al Refugi d’Estós.
El Perdiguero es un dels tres grans massissos de la Vall de Benasque. L’ascensió al cim del Perdiguero salva un gran desnivell en terreny d’alta muntanya, a mes de ser una llarga ascensió i una mica o força pesada pels seus blocs granítics. Fa frontera amb França i es puja sense dificultat, però si es necessari un bon estat de forma física, material adequat i una bona dosis de sentit comú.
He trobat aquesta petita ressenya escrita en català benasquès:
Vall d'Estós
Per arribar-hi ie recomendau caminar, sortint de Benasc (1140 metres) per la carretera o també pel camí dels sacs. El camí ens porta pel pont que creua l'Éssera, a poquets metres dimpués se dreta cap a la central hidroelèctrica de la Ruda, on hi un pont que creua altra volta cap a ponent. Ie per aquesta arresa que s'agafa un camí per on abans hi passaven els bestiars i quan se seguixe prou mos trobem al costat del càmping Aneto i del pont i l'ermita de sant Jaume i, una mica mài amunt, hi ha el cubilar d'Estós. Hi som arribats.
La vall d'Estós ie una de les valls secundàries que ixen lateralment (dan sentiu nord-nord-oest) de la vall de Benasc, recorrent-la el riu Estós, que ie afluient de l'Éssera. És dins el Parc Natural de Pocets-Maladeta.
La vall d'Estós se recórre per una pista habilitada especialment pal turisme que fa 6 quilòmetres, des de l'entrada a la vall al cubilar d'Estós, a 1895 metres d'altura, en salvant una diferència d'altura de set-cents metres.
Passem Benasque i seguim la carretera fins travessar el riu Esera per el Puente Nuevo de San Chaime. Passat el pont agafem, cap a l’esquerra, una estreta carretera que en pocs moments ens deixa a l’aparcament que hi ha a la Borda Librada, al costat de l’embalse d’Estós. Ja es quasi fosc. Al menys no passarem calor, però tampoc sabem molt be on anem doncs es la primera vegada que trepitgem aquests paratges. Comencem el camí, el GR11, seguint el curs del riu d’Estós a la nostra esquerra . Deixem la Presa d’Estós i al arribar a La Palanca de Aiguacari travessem a l’altre costat. Seguidament trobem la Cabaña de Santa Ana, que esta ben conservada i pot ser un resguard en cas de mal temps. Anem seguint amb la llum de les lots i de una mica de lluna que encara es pot veure. Amb la vista també posada en el immens circ de muntanya que ens queda al davant anem caminant. Passem per la palanca de Batisielles, abans hem deixat el trencant per pujar a aquest paratge i finalment arribem a la Cabaña de Turmo, on si recull molt de bestiar a passar la nit. Ara anem a l’altre riba del riu i quasi a les palpentes busquem un petit lloc on plantar la tenda. Es una mica complicat, perquè esta tot ple d’aigua, com una espècie d’aigualluts. Fem un mossec i anem a dormir, si podem, ja que dema ens llevarem aviat per fer cim i baixar en temps per anar fins el refugi .
Sortim aviat i anem en direcció E fins arribar a les ruïnes del antic “Cuartel Militar de Estós”. Un cop aquí veiem a la nostra esquerra un camí que s’endinsa en el bosc , en direcció a la Coma de Perdiguero que queda formada entre la Tuca Gargallosa i les Fites de Perdigueret. Per un tram herbat i amb ziga-zagues guanyem la riba dreta de un torrent que sol anar sec fins arribar al tàlveg de la Coma. Aquí trobem una cabana de pastors, Cabana Nova, en molt bon estat. Anem pujant i la vall es suavitza i es surt del bosc per creuar el torrent del Perdiguero. El camí no esta senyalat, però esta molt clar que no pot anar per cap altre direcció. A partir d’aquí ja comença el pedregam, que en pedres mes petites o mes grosses o roques ja no ens deixarà fins arribar al cim. Passem la primera tartera just a les parets del Perdigueret fins arribar a la Collada Ubaga. Des de aquí ja podem veure el Ibon Blanco de Lliterola (pas necessari si l’ascensió es fa des de la Vall de Lliterola o de Remunye). Ara hem d’anar cap a l’esquerra NO i anar seguint la cresta passant primer pel Hito E de Perdiguero i arribant finalment al cim.
El temps no ens acompanya ja que tenim boira i núvols amenaçadors i l’estada al cim es curta, però suficient per fer un mossec. Avui ja soparem al Refugi. Podem admirar les espectaculars vistes des de el cim. No em feu dir noms doncs els tindria que mirar al mapa i això també ho podeu fer vosaltres. Nomes recordo tres: cap el Nord-est els Cabrrioules i Lliterola, al NO Gourgs Blancs i cap el SO el Possets..... També a sota mateix en la cara N tenim el Llac del Portillon d’Oo amb la seva pressa i el Refugi .
Baixem per la mateixa ruta i al arribar al bosc passada la Cabana Nova ens trobem amb l’únic gall fer que he tingut oportunitat de veure en tots els anys que he fet muntanya. El tenim a menys de tres metres i naturalment fem tot el possible per poder gaudir-ne tant com sigui possible, estirats al terra, avançant de quatre grapes fins que va decidir emprendre el vol i deixar-nos. Ja en tenia prou.
Arribem a la Pleta de Turmo. Desmuntem la tenda i agafem el camí cap el refugi. Aquest tram de camí es del mes bonic que he vist pel Pirineu. Al costat del riu, amb arbres caiguts, una estora d’herba verda. Val la pena fer-lo. Però quina es la nostra sorpresa, quan després de una estona de buscar-lo al final el trobem. Be, no el refugi, el lloc on estava, doncs l’any 1979 s’havia cremat i encara estava igual. Axis acaba la nostre il·lusió pel sopar.
A l’any 1945 l’Exèrcit va construir un quarter militar que durà fins 1959, any en que fou destruït per un incendi. El 1949, s’inaugurà “l’albergue-refugio de El Cantal”, que també va patir un incendi el 1979 i fou reconstruït i inaugurat el 1987.
Ens acostem cap el riu fins quei on trobem una mica de pla on plantar la tenda. Tot seguit anem a fer llenya. Es necessari dir que en aquell temps encara es podia acampar i fer foc. Per sopar ens fem una sopa i al darrera una torrada (d’aquell pa tant bo) i un tall de cansalada que portem pel dinar de l’endemà.
Al dia següent pel mati fem una pujada fins el Forau de Bardamina i el Forau de la Paul i després ja agafem pel camí plantem la tenda prop de la Palanca de la Ribera. Demà volem anar a Batisielles.
Pel mati aviat pleguem la tenda i carreguem les motxilles i sortim cap a Batisielles.
Batisielles es un paratge que està Totalment enmig de la natura i on es pot gaudir d'un paisatge espectacular rodejat per muntanyes de grans dimensions i diferents punts de cascades i cabanyes. Ens endinsem en el bosc, i tot d'una, arribem al ibonet de Batisielles, . Racó extremadament verd, rodejat d'avets que s'emmirallen a les calmades aigües de l'ibonet. Continuem prat amunt, per un sender ben marcat, en mig de prat i bosc. Després de tanta suavitat, s'ha de superar un tram rocós. Aquí el riu Batisielles ens ensenya les urpes, amb salts d'aigua i una forta corrent. El camí fa unes curtes però dretes llaçades, buscant el millor lloc per superar aquest tram.
Més amunt, el terreny es suavitza un xic. Un curt tram ens permet agafar aire. Sobresortint de l'horitzó del bosc, el cim d'Escorvets, s'alça imponent sobre la resta. Envoltats d'aigua i vegetació per totes bandes, seguim les fites en mig d'un caminet difícil de veure, però fàcil de seguir, en un últim tram costerut. Arribem a la base de l'ibón d'Escarpinosa. Una catifa verda en porta fins als peus de l'ibón. L'aigua cristal·lina i gelada, reflexa l'entorn. Darrera una paret de roca, amb una cascada, que es precipita des de dalt. Es pot recorre l'ibón per un petit corriol, a tocar de l'aigua. Aquest bell racó no es pot descriure amb paraules...
josep fortià tor
Perdiguero i Batisielles (ll) -11 setembre 2001
El setembre del 2001 vaig tornar a fer aquesta sortida, pero aquesta vegada amb la seguretat del servei del refugi i sense tenir de carregar: tenda, fugo, menjar... Molt mes descansat
